Ara és Naomi Osaka, la número 2 del ten­nis mun­dial, que s’ha reti­rat de Roland Gar­ros per no haver de pagar més les mul­tes de 15.000 dòlars per incom­pa­rei­xença a les rodes de premsa, que no pot afron­tar perquè li cau­sen angoixa. Vist la cir­cumstància par­ti­cu­lar, ja se la podrien haver estal­viat, la multa. Però aquest cas ha de ser­vir per visi­bi­lit­zar una rea­li­tat ine­vi­ta­ble: abans d’Osaka –i tot fa pen­sar que amb ella no s’aca­barà el pro­blema– el llis­tat d’espor­tis­tes afec­tats per pro­ces­sos que afec­ten el seu equi­li­bri per­so­nal i salut men­tal és extens.

Els espor­tis­tes són gent majo­ritària­ment amb bona salut, però són humans. I gai­rebé tots són joves, però també els joves tenen pro­ble­mes de salut men­tal, que s’han accen­tuat en temps de pandèmia. Les estadísti­ques donen una visió incom­pleta perquè són només xifres i no des­cri­uen que rere les xifres hi ha dra­mes per­so­nals, però avi­sen sobre les tendències. I si depres­si­ons, angoi­xes i con­duc­tes auto­le­si­ves han cres­cut en pro­por­ci­ons sig­ni­fi­ca­ti­ves en els seg­ments més joves de població, no es pot espe­rar que el sec­tor de l’esport en quedi com­ple­ta­ment al marge.

Osaka (23 anys) hau­ria pogut dis­si­mu­lar, al·legar una indis­po­sició per no aten­dre els mit­jans de comu­ni­cació a París, i reti­rar-se del tor­neig pre­tex­tant una lesió. Hau­ria pogut man­te­nir invi­si­ble la rea­li­tat, tot i que no de manera inde­fi­nida. Però ha expli­cat la veri­tat, un acte que hau­ria de ser de nor­ma­li­tat però que con­ti­nuem qua­li­fi­cant de valent perquè les qüesti­ons de salut men­tal encara no s’han des­em­pa­lle­gat de l’estigma que les ha acom­pa­nyat des de temps ances­trals. No fa tants anys que tancàvem els bojos al mani­comi, una expressió que delata una mirada sobre la salut men­tal que fa fere­dat.

Gai­rebé és para­do­xal que Osaka, que no pot afron­tar una com­pa­rei­xença davant els mit­jans, hagi fet el pas de fer-ho públic. Aquest és el seu mèrit, que obre camí per aju­dar qui viu situ­a­ci­ons sem­blants i les intenta man­te­nir fora del conei­xe­ment fins i tot del seu entorn per­so­nal més pro­per. També va aga­far el rave per les fulles Anna Boada, bronze en un mun­dial de rem (i ara met­gessa), quan amb 26 anys va anun­ciar en un acte on reco­llia un premi que dei­xava l’esport de com­pe­tició per culpa d’una depressió. I ho va fer amb tota l’auto­ri­tat que li con­ce­dia la suma de la con­dició d’espor­tista i la seva for­mació sanitària, lamen­tant que els pro­ble­mes de salut men­tal tin­gues­sin menys com­prensió i valo­ració social que una frac­tura òssia.

Que per­so­nat­ges amb ascendència pública facin saber que patei­xen aques­tes malal­ties només tindrà efec­tes posi­tius. Per als matei­xos afec­tats, perquè els alli­be­rarà d’una pressió afe­gida, però també té una dimensió social, perquè ajuda a deses­tig­ma­tit­zar la malal­tia men­tal i a eli­mi­nar recan­ces per posar-se en mans d’espe­ci­a­lis­tes.