La crisi entre l’entre­na­dor del Barça Lluís Cortés i les seves juga­do­res no està resolta perquè dia a dia es va fil­trant dades noves que con­tri­bu­ei­xen a man­te­nir viva aquesta pugna, a la qual ens hem d’apro­xi­mar sota la pre­missa que és absurda i auto­des­truc­tiva i sense pre­ten­dre donar o treure la raó a cap dels actors perquè en el que s’ha fil­trat no s’ha arri­bat al fons de la qüestió.

És absurda perquè les mol­tes tiban­tors que hi pugui haver hagut –de qual­se­vol mena, i no sem­pre estric­ta­ment espor­ti­ves– for­men part de la crònica viva dels equips d’èxit. De Pesic es deia el mateix quan va gua­nyar la pri­mera Euro­lliga del bàsquet blau­grana.

I aquesta història té un alt poder auto­des­truc­tiu des del moment que s’hi intu­eix una bata­lla pel con­trol, pel poder, que exi­girà màxima for­ta­lesa del club i blin­datge com­plet de les per­so­nes a qui con­si­deri estruc­tu­rals, sigui en la posició de mànager del fut­bol femení (ara Markel Zubi­zar­reta) com en la d’entre­na­dor. Si no són estruc­tu­rals, se’n pot pres­cin­dir, sent cons­ci­ents que fer-ho impli­ca­ria que la bata­lla l’hau­rien gua­nyat juga­do­res. Optar per aquesta via equi­val­dria a entre­gar el poder al ves­ti­dor, una situ­ació que el club coneix bé i que prou que ha hagut de lamen­tar. Per des­comp­tat, si Zubi­zar­reta i Cortés són la substància del pro­jecte, el club els ha de man­te­nir i reforçar. Per fer-ho tindrà dos camins: inten­tar recon­duir el con­flicte –i asse­gu­rar-se que no es tanca en fals– o bé ini­ciar una recons­trucció a fons d’un equip campió, que pro­ba­ble­ment faria per­dre com­pe­ti­ti­vi­tat a curt ter­mini però que esta­bli­ria bases noves en un pro­jecte a llarg ter­mini. En aquest cas, el club no ha creat el con­flicte i, per tant, s’hau­ria de sen­tir ben poc con­di­ci­o­nat a l’hora de deci­dir com resol­dre’l.

L’esport femení té mol­tes man­can­ces. En el cas del fut­bol, s’estan apun­tant ini­ci­a­ti­ves en el bon sen­tit (con­veni, lliga pro­fes­si­o­nal...), desor­de­na­des i insu­fi­ci­ent si es vol, però per algun lloc s’ha de començar. Però que, en un equip que és al cap­da­munt de l’elit, un tri­plet acabi en una crisi d’aques­tes dimen­si­ons i que no es trobi la manera de recon­duir-la fa pen­sar que en el fons hi ha raons que no s’expli­quen. Men­tre no ho facin, que tot­hom ho inter­preti com vul­gui.