El bon gironí pot tenir una edu­cació cos­mo­po­lita i haver viat­jat per mig món inves­ti­gant els angles morts dels grans filòsofs, però quan deam­bula amb vells amics per Santa Clara s’embol­ca­lla d’un pro­vin­ci­a­nisme burgés tot res­se­guint el pai­satge medi­e­val de la seva infan­tesa. “M’encanta aquesta ciu­tat ena­mo­rada de si mateixa”, etziba men­tre enfila el Pont de les Pei­xa­te­res entre turis­tes d’Ins­ta­gram, i d’acord, fut­bolísti­ca­ment ens han posat una vegada més mirant cap a Cuenca i som tos­su­da­ment des­gra­ci­ats, però al cos­tat d’aquesta mera­ve­lla Florència és una ciu­tat sense història.

D’aquesta manera, el gironí amant del bon men­jar i des­co­nei­xe­dor de qui era Car­les Rahola baixa per Balles­te­ries defen­sant la inde­pendència de Cata­lu­nya com un pri­mer pas per sepa­rar la província de la resta del Prin­ci­pat i cobrar aran­zels als bar­ce­lo­nins, i així, sub­ven­ci­o­nar el plaer d’escol­tar de nou, encara que sigui a segona, un bon ”fill de puta!” a Mon­ti­livi: allar­gant el so de la ella de fill tot mar­cant la con­tundència de la p per dei­xar mig silen­ci­ada la u i poder cri­dar a la dar­rera síl·laba de l’exa­brupte. Un insult amb olor de cigaló que té una direcció genèrica, es crida a ningú en par­ti­cu­lar i a tot­hom en gene­ral, i en el ter­reny de la semàntica no té res a veure amb la pro­fessió arcaica de la mare del res­pec­ta­ble, sinó que està més lli­gat a la defi­nició del que seria un putre­facte lle­pa­culs amb aspecte de car­nis­ser de dis­co­teca. A més, el bon gironí que ara arriba a les esca­les de Sant Fèlix i es deixa por­tar per la temp­tació d’un gelat amb regust d’ado­lescència per obli­dar les desgràcies del play-off, fa una dis­ser­tació de l’ús d’aquesta ofensa com ele­ment ver­te­bra­dor de la soci­e­tat: tant se val la teva for­mació acadèmica o els zeros del compte cor­rent, tots sabem què diem quan ho cri­dem a l’ene­mic com els nos­tres avant­pas­sats ho etzi­ba­ren als fran­ce­sos.

Així doncs, men­tre el gironí en qüestió torna cap a casa degus­tant la sole­dat dels car­rers orfes de mati­nada, plora en silenci l’enèsim fracàs pel fet de no haver tan­cat els espais al Rayo i s’excita amb el somni de tor­nar a fer de Mon­ti­livi un estadi de pri­mera amb for­mes de regi­o­nal, un tem­ple del diu­menge a la tarda amb olor de sofre­git, una ofensa a la metro­se­xu­a­li­tat fut­bolística, i és en aquest moment d’esti­mu­lació precoç res­pecte a l’any vinent que pensa que no n’aprendrà mai i que a vega­des, només els que tenen una ciu­tat fantàstica poden supor­tar una der­rota fut­bolística eterna.