El pas­sat 18 d’abril dotze clubs euro­peus anun­ci­a­ven la cre­ació de la Super­lliga, una nova com­pe­tició con­ti­nen­tal que començaria durant el mes d’agost de l’any 2022. No obs­tant això, l’opo­sició fron­tal de la UEFA, d’alguns governs i de bona part dels afi­ci­o­nats ha pro­vo­cat la renúncia de nou dels clubs fun­da­dors –els sis angle­sos més l’Atlético de Madrid, el Milan i l’Inter de Milà– i l’avor­ta­ment momen­tani de la posada en marxa d’aquesta pro­posta que trans­gre­deix l’ordre esta­blert en el fut­bol euro­peu.

Els dies següents a l’anunci, alguns peri­o­dis­tes i opi­na­dors vin­cu­lats a dife­rents mit­jans de comu­ni­cació (Josep Ramo­neda -Ara-, Vicent Par­tal -Vilaweb- o Mar­cos Lame­las -El Con­fi­den­cial-) ana­lit­za­ren les pos­si­bles con­seqüències que la Super­lliga tin­dria en les rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Espa­nya. Tots tres cita­ven les parau­les de Vázquez Mon­talbán refe­rint-se al paper que la lliga de fut­bol desen­vo­lu­pava en la ver­te­bració de l’Estat espa­nyol gràcies a la riva­li­tat entre el FC Bar­ce­lona i el Real Madrid. El tras­llat d’aquest anta­go­nisme a l’àmbit euro­peu podria repre­sen­tar un cop per a la uni­tat d’Espa­nya i un impuls per a l’inde­pen­den­tisme català.

Tan­ma­teix, segu­ra­ment aquesta ini­ci­a­tiva només sigui un pas més per avançar en el procés de trans­for­mació del fut­bol en un espec­ta­cle mediàtic glo­ba­lit­zat que s’inicià a les aca­ba­lles del segle XX. Mon­talbán ja ens adver­tia ales­ho­res que els clubs esta­ven dei­xant de banda la seva repre­sen­ta­ti­vi­tat política i social per “remo­de­lar-se segons els cànons de pode­ro­sos cen­tres finan­cers i mediàtics” (“Fútbol, otra droga de diseño”, El País, 1997). De la mà de Flo­ren­tino Pérez, un pre­si­dent més pre­o­cu­pat per l’adap­tació del club al negoci fut­bolístic que pel man­te­ni­ment dels seus trets iden­ti­ta­ris, el Real Madrid dei­xava de banda el seu impe­ri­a­lisme bel·licista o la seva fat­xen­de­ria capi­to­lina per abraçar una “ama­bi­li­tat eco­no­mi­cista” (“La mayoría abso­luta”, El País Sema­nal, 2002).

Com a con­seqüència d’aquesta nova com­prensió del fut­bol com un negoci publi­ci­tari més pre­o­cu­pat pel seu valor econòmic que no pas simbòlic o espor­tiu, el con­junt blanc incor­po­rava l’any 2002 Ronaldo Nazário, un juga­dor capaç de ven­dre qual­se­vol pro­ducte tot i tenir els genolls des­tros­sats. El fit­xatge la tem­po­rada següent de l’anglès David Beck­ham, un fut­bo­lista atrac­tiu per a un gran nom­bre de patro­ci­na­dors, con­fir­mava l’aposta del club per un pro­jecte econòmic fona­men­tat en els ingres­sos gene­rats per la publi­ci­tat asso­ci­ada als com­po­nents del pri­mer equip.

Així, els mit­jans de comu­ni­cació espa­nyols introduïren el con­cepte “juga­dor mediàtic”, una eti­queta que es refe­ria a la doble valo­ració de les estre­lles del fut­bol per la seva con­tri­bució als resul­tats espor­tius i a la venda de pro­duc­tes rela­ci­o­nats amb la seva imatge. A més, la no reno­vació de l’entre­na­dor Vicente Del Bos­que supo­sava el tren­ca­ment de la dar­rera baula que con­nec­tava amb el Real Madrid here­tat de Di Stéfano i la inau­gu­ració d’un nou temps basat en el màrque­ting i la glo­ba­lit­zació que con­ver­ti­ria el club en una superes­truc­tura mediàtica equi­va­lent a la CNN (“De Beck­ham a Ronal­dinho, el espec­tro de juga­do­res mediáticos”, Interviú, 2003).

Per la seva banda, el FC Bar­ce­lona estava immers en un procés elec­to­ral amb el qual s’ini­ci­a­ria el període més bri­llant de la seva història. Joan Laporta, envol­tat d’un gran equip de per­so­nes amb una com­bi­nació de talent i joven­tut, seria esco­llit pre­si­dent amb un pro­jecte moder­nit­za­dor sin­te­tit­zat en l’expressió ‘cer­cle virtuós’. Un model de negoci basat en el fit­xatge de fut­bo­lis­tes de talla mun­dial que garan­tis­sin un aug­ment dels ingres­sos per patro­ci­nis i un òptim ren­di­ment espor­tiu per acon­se­guir títols. Com a repre­sen­tant d’aquesta idea, la can­di­da­tura de Laporta anuncià un acord amb el Manc­hes­ter Uni­ted pel traspàs de David Beck­ham. Però el fut­bo­lista anglès ja tenia un acord amb el Real Madrid i final­ment el Barça fitxà Ronal­dinho, el gran artífex del salt qua­li­ta­tiu –espor­tiu i econòmic– del club.

Vázquez Mon­talbán batejà el cam­pi­o­nat 2003/2004 com la “Lliga dels mediàtics” i des­tacà Beck­ham i Ronal­dinho com els màxims expo­nents d’un nou per­fil de fut­bo­lista amb un valor afe­git rela­ci­o­nat amb els ingres­sos obtin­guts per la publi­ci­tat. Tan­ma­teix, en el cas del juga­dor culer, calia que, a més a més, marqués la diferència en el ter­reny de joc. La resta d’equips pun­ters també s’afe­gien a aquesta nova impo­sició del mer­cat fut­bolístic i trac­ta­ven de tro­bar algun mediàtic que generés diners pel club anun­ci­ant qual­se­vol pro­ducte (“La Liga de los mediáticos”, El País, 2003).

Gai­rebé vint anys després de l’inici d’aquesta aposta per la con­versió dels clubs de fut­bol en mar­ques glo­bals repre­sen­ta­des per juga­dors mediàtics capaços d’atraure l’interès d’una audiència pla­netària, les pèrdues gene­ra­des per la pandèmia han acce­le­rat la recerca de nous ingres­sos. El pro­jecte de la Super­lliga euro­pea ha posat d’acord el FC Bar­ce­lona i el Real Madrid en l’aposta per l’explo­tació d’un mateix model de negoci. De nou, la seva via­bi­li­tat econòmica sem­bla que passa per aug­men­tar el seu valor mediàtic par­ti­ci­pant en una com­pe­tició que atre­gui més espec­ta­dors i compti amb els millors fut­bo­lis­tes. Mal­grat que l’assem­blea de com­pro­mis­sa­ris no ha rati­fi­cat encara la inclusió de l’enti­tat culer en aquesta com­pe­tició, les parau­les del pre­si­dent Joan Laporta defen­sant la seva con­veniència con­fir­men la volun­tat d’adhe­rir-s’hi.

Ara ja no són les tele­vi­si­ons o els patro­ci­na­dors els que posen els diners damunt la taula, sinó empre­ses vin­cu­la­des a fons d’inversió que veuen en el fut­bol un mitjà per enri­quir-se. Però, qui pot garan­tir que els estu­dis sobre el valor cre­matístic de la com­pe­tició s’ajus­ta­ran a la rea­li­tat? Què pas­sarà si les pre­vi­si­ons econòmiques no s’acom­plei­xen i no es poden abo­nar els 700 mili­ons d’euros pro­me­sos als clubs? Tor­na­ran a fer fallida en tro­bar-se de nou amb una des­pro­porció entre els sous dels fut­bo­lis­tes i els ingres­sos efec­tius com ha succeït durant els dar­rers mesos amb la cai­guda de la recap­tació per l’absència de públic als esta­dis?

Pot­ser el pro­blema de la Super­lliga només ha estat de comu­ni­cació i real­ment sigui l’única sor­tida pos­si­ble a les pèrdues econòmiques i a la dava­llada de l’interès tele­vi­siu pel fut­bol de les noves gene­ra­ci­ons. Però en cap cas hau­ria d’impli­car una nova inflació –els clubs gai­rebé dupli­ca­rien els seus pres­su­pos­tos– d’un esport que ha donat mos­tres de ser un gegant amb peus de fang. La res­posta al ter­ra­bas­tall pro­vo­cat per la pandèmia no hau­ria de ser una fugida enda­vant per tapar forats ni un crei­xe­ment des­me­su­rat que generi una altra bom­bo­lla mediàtica, sinó una opor­tu­ni­tat per repen­sar el fut­bol entre tots els agents impli­cats. És el moment de bus­car un model més sos­te­ni­ble que no depen­gui exclu­si­va­ment d’un mer­cat per a qui la passió i la iden­ti­fi­cació sus­ci­tada per aquest esport esdevé una opor­tu­ni­tat més de negoci.