En temps de la Guerra Freda, un dels objec­tius no decla­rats del boi­cot de l’antic bloc de l’est quan els Jocs es dis­pu­ta­ven a Occi­dent era evi­tar les deser­ci­ons, perquè no eren pocs els espor­tis­tes que des­a­pa­rei­xien de la Vila Olímpica bur­lant la vigilància dels dele­gats del comitè olímpic esta­tal cor­res­po­nent –sovint, poli­cia política camu­flada– i l’endemà dema­na­ven asil polític.

Aquest relat hau­ria de for­mar part del record dels temps analògics d’abans de la glo­ba­lit­zació. Doncs no. La bie­lo­russa Krist­sina Tsi­ma­nuskaia, velo­cista de 200 m, ha accep­tat l’oferta d’asil que li ha fet Polònia, estat amb fron­tera amb Bie­lorússia i destí habi­tual dels crítics amb el règim auto­ri­tari del pre­si­dent Alek­sandr Lukai­xenko. A Tsi­ma­nuskaia la van reti­rar diu­menge de la llista de sor­tida dels 200 m al·legant pro­ble­mes psi­cològics que, pel que sem­bla, con­sis­tien a haver dema­nat expli­ca­ci­ons de per què el comitè olímpic bie­lorús –pre­si­dit per Vik­tor Lukai­xenko, el fill del pre­si­dent– l’havia ins­crit d’ama­ga­to­tis en el relleu 4x400 m quan Tsi­ma­nuskaia diu que no ha dis­pu­tat mai aquesta distància. Aques­tes pràcti­ques i el nepo­tisme evi­dent en el comitè olímpic bie­lorús ja són mals símpto­mes, però el pit­jor són les represàlies habi­tu­als con­tra la dis­sidència, i no cal ser espor­tista per patir-ne. Bie­lorússia és un dels estats que viuen entre­gats a Rússia, que els ins­tru­men­ta­litza i els con­venç que sota el seu parai­gua la vida serà millor que anant a la seva. Lukai­xenko, en el poder des del 1994 –un altre mal senyal– és alumne dis­tin­git de Vladímir Putin, a qui sovint supera en estratègies de repressió. Auto­ri­tari, mas­clista, homòfob, nega­ci­o­nista de la Covid-19... col·lec­ci­ona denúncies per vio­lació dels drets humans. Un currículum que fona­menta els temors de Tsi­ma­nuskaia, que ha renun­ciat a tor­nar al seu país i a veure la seva família per por de les represàlies.

Segons la mateixa atleta, ara se sent segura, cus­to­di­ada per la poli­cia japo­nesa en una comis­sa­ria. Ha hagut de ser l’ultra­dretà govern polonès qui hagi donat la pri­mera res­posta afir­ma­tiva a la petició d’asil. Tsi­ma­nuskaia també havia son­de­jat Àustria i Ale­ma­nya, sense resul­tats con­clo­ents. Qui sap si hi havia algun con­tracte de sub­mi­nis­tra­ment de gas que ho impe­dia...