Messi es volia quedar i tot estava acordat des de feia setmanes. En vigílies del Gamper, a les portes de l’inici de la lliga, el terrabastall ens ha agafat a tots despistats, distrets i amb el pas canviat. També a Messi. També a Laporta? Fins que president i jugador despleguin l’argumentari, la realitat és aquesta, la d’un adeu catastròfic, d’un impacte en la moral del barcelonisme més devastador que el que hauria pogut passar fa un any amb el burofax. Perquè l’estiu del 2020 hi havia un culpable a qui assenyalar, Bartomeu, l’ase de tots els cops. I ara no és fàcil focalitzar la culpa per molt que Laporta intenti centrifugar-la cap a Tebas i LaLiga.

Amb les certeses s’acaba ràpid. Una, la principal: hi havia acord per renovar el contracte. Segona: el Barça no se n’ha sortit a l’hora d’encaixar el nou contracte i tots els que té compromesos en la normativa financera de LaLiga, la que permet Javier Tebas presumir de negoci sanejat i sostenible. I tercera: que el comunicat del Barça parli en nom propi i també de Messi no és normal i, per tant, respon a alguna intenció.

En canvi, és impossible enunciar tots els interrogants amb resposta incerta. És possible que el comunicat tingui una intenció estratègica? Per pressionar Tebas perquè deixi inscriure Messi malgrat que el Barça no compleixi tots els criteris? Per pressionar Tebas perquè si LaLiga es queda sense Messi potser posa en risc els 2.700 milions del fons d’inversió que va anunciar dimecres? (el contracte amb CVC també pretén fer desistir el Madrid i el Barça de l’adhesió a la superlliga) Per fer la pinça a Tebas juntament amb l’anunciada demanda del Madrid contra el contracte amb CVC? Simplement, per assenyalar Tebas com a culpable? Per fer notar que les demandes de reforços que ha fet Messi són impossibles d’atendre atesa la situació econòmica del club? Per pressionar la resta de la plantilla del Barça perquè es rebaixi el sou i faci lloc al contracte de Messi?

Totes les preguntes admeten, a hores d’ara, una resposta dual.

El nucli del problema continua sent el mateix: el daltabaix econòmic, el deute astronòmic, el fair play financer, el límit salarial. Laporta ha constatat que els comptes no li surten de cap manera i que Tebas no vol fer excepcions. Per tant, a hores d’ara no pot inscriure Messi. Però la data límit per inscriure jugadors és el 31 d’agost. I per inscriure’n un que no tingui equip –és el cas de Messi–, qualsevol moment és bo mentre hi hagi fitxes lliures. Sí, rocambolesc, però que no ho és tot el que ha envoltat el Barça des de l’estiu del 2020? Per tant, assumida una situació que és límit, impròpia de la relació amb el millor jugador de la història, s’ha de tenir present que el desenllaç descrit ahir a la tarda encara no s’ha produït.

Messi ha jugat un any de regal en el Barça, un any més enllà del burofax. Si aquell moment límit es va salvar, ara s’ha de mantenir la mínima reserva corresponent fins que el desenllaç sigui irreversible. Si queda un 1 per cent, s’hi ha de batallar.

El món mirarà avui Joan Laporta. Ell no és el causant de la crisi, més aviat és una víctima més del drama econòmic del Barça. El president intuïa on es ficava, però no sabia que s’estiraria els cabells cada vegada que li arribés un detall de l’auditoria. Amb tot, és responsable d’explicar què ha fallat, i no guardar-se cap detall rellevant a risc que el persegueixi tant com quan va afirmar en campanya que amb ell de president hi havia més possibilitats de renovar Messi. Ha de revelar per què l’acord estava fet i a punt de signar fins dimecres i ara és inviable. Qui és el responsable que Jorge Messi hagi vingut a Barcelona per conèixer que allò que venia a signar no es podia rubricar en les condicions pactades. De qui és culpa? De Bartomeu? De Tebas? D’una plantilla reticent a abaixar-se el salari? D’un projecte esportiu que no convenç Messi?

Laporta va ser elegit president el 7 de març. El seu mandat efectiu ha començat ara i, si l’adeu de Messi és irreversible, rebrà una patacada impactant de bon començament. Ja sabíem que un dia o altre passaria, però el millor jugador de la història mereix un comiat a l’altura, i per uns altres motius.