Impedir la Superlliga ha forçat la ruptura amb Messi

El que ha de venir no està escrit enlloc però pro­ba­ble­ment el bar­ce­lo­nisme s’haurà d’acos­tu­mar a resis­tir la imatge de Messi amb ves­tit pari­senc men­tre encén un ciri a Santa Rita perquè el PSG i el Barça no s’encre­uin i d’aquesta manera evi­tar l’escena feri­dora de veure el juga­dor que ha mar­cat el fut­bol d’aquest segle al Camp Nou de visi­tant, sense ser el seu desig ni el del Barça. Demà li sen­ti­rem la veu i és d’ima­gi­nar que voldrà par­lar clar.

No hi ha massa des­ti­na­ci­ons pos­si­bles si l’astre argentí manté la idea d’inten­tar gua­nyar alguna Cham­pi­ons més i fer-ho sense haver de jugar de franc, cosa que, per molt que Messi hagi gua­nyat prou per viure sense fer res i man­te­nir les deu pròximes gene­ra­ci­ons de la seva família, seria massa estrambòtic. El PSG o els pocs clubs d’aquest per­fil (pro­pi­e­tat d’un mag­nat o direc­ta­ment clubs-estat) són els únics que s’ho poden per­me­tre. Un estil de club que, per al món fut­bolístic clàssic, resulta antipàtic per l’osten­tació de diners que fa cons­tant­ment i que ni les regles del fair play finan­cer han pogut aca­bar de fre­nar.

És pos­si­ble que el dolor fos més supor­ta­ble si el destí de Messi fos al cos­tat de Guar­di­ola enlloc de com­par­tir ves­ti­dor amb Ney­mar. Duri el que duri, una pèrdua d’aques­tes dimen­si­ons exi­geix pas­sar un període de dol. Si pot ser, mirant poc el retro­vi­sor. Però sense per­dre de vista que a banda de la llista de res­pon­sa­bles interns d’aquest desen­llaç –que, en la línia de no mirar enrere, podem estal­viar de repe­tir– s’han d’asse­nya­lar Javier Tebas, la FIFA, la UEFA, fede­ra­ci­ons, governs i, en gene­ral, tots els que han fet el pos­si­ble i l’impos­si­ble per dina­mi­tar una Super­lliga poc expli­cada i pèssi­ma­ment comu­ni­cada (aquí la culpa és de Flo­ren­tino Pérez i dels com­panys de viatge que li van cedir la batuta) però impres­cin­di­ble per res­ta­blir un cert equi­li­bri en la classe alta del fut­bol euro­peu. Amb la Super­lliga en marxa, ni que fos en fase de pro­jecte, el Barça hau­ria rebut una injecció econòmica sufi­ci­ent per encai­xar Messi i per fer alguna incor­po­ració més ambi­ci­osa de les que ha pogut con­cre­tar (i està per veure si les pot ins­criure).

El bar­ce­lo­nisme s’ha de tatuar una idea: per com­pe­tir espor­ti­va­ment amb els clubs-estat només hi ha dos models. O un plan­ter que sigui un mannà cons­tant i ines­go­ta­ble de talent o bé recur­sos econòmics per poder com­pe­tir en el mer­cat. Pel plan­ter, el Barça hi ha d’apos­tar, sent cons­ci­ent que de totes les gene­ra­ci­ons de la casa no aflo­ra­ran estre­lles. Per com­pe­tir en el mer­cat, o s’ingressa sig­ni­fi­ca­ti­va­ment més (i aquest és el model de la Super­lliga i no el de la UEFA i de Tebas) o el Barça renun­cia al roman­ti­cisme del club pro­pi­e­tat dels socis ies resigna a un futur com a soci­e­tat anònima per entre­gar-se als diners de l’Al-Khe­laifi de torn.