Prou de fer de catalans!

El català és d’un roman­ti­cisme d’ermita gar­rot­xina, li fas­cina admi­rar la gran­desa del pai­satge amb posició de Jacint Ver­da­guer men­tre es recrea en una melan­gia tòxica per una der­rota pretèrita o un futur ina­bas­ta­ble. Som així, no hi ha res a fer, ense­nyem a les esco­les la tris­tesa vital de la Renai­xença i apar­tem els movi­ments hedo­nis­tes perquè neces­si­tem trans­for­mar qual­se­vol bana­li­tat en un acte d’èpica sacra­lit­zada. D’aquesta manera fem fes­tes dels des­as­tres, posem estàtues a polítics nefas­tos, i vivim de la sim­bo­lo­gia per esbor­rar el record d’aquell octu­bre que vam voler ser majors d’edat.

Així doncs, si bar­re­ges aquest caràcter cendrós amb la situ­ació actual del Barça, et surt la pas­te­rada per­fecta: mira­des al terra, copets a l’esquena, ges­tos de con­tenció facial com si anéssim res­trets, esbu­fecs arítmics, i dis­cur­sos apo­calíptics de barra de bar on aca­bem par­lant de la cai­guda de Pujol com a figura moral de la Cata­lu­nya moderna. Prou. Parem de ser cata­lans, o si més no, dei­xem de cos­tat el delit de mal­viure dins una cançó de desa­mor de Sau o en una rèplica d’en Mane­lic, i pre­nem la rea­li­tat amb cert opti­misme perquè objec­ti­va­ment tenim raons per dei­xar-nos anar més enllà dels límits de con­tenció con­ver­gent.

Què posa més calent que ela­bo­rar un model alter­na­tiu als clubs estat empas­tats de petroli dic­ta­to­rial? Què pot moti­var més que una post­guerra econòmica severa t’obli­gui a expri­mir la Masia per edi­fi­car la base del pri­mer equip? Com agrair tenir un con­text en què la debi­li­tat dels teus rivals esta­tals t’ajudi a gua­nyar títols domèstics en plena recons­trucció? Com cele­brar que joves obses­si­o­nats a dei­xar empremta pres­si­o­nin com folls per recu­pe­rar la iden­ti­tat tàctica de l’equip? Com recor­dar que el nom és Fut­bol Club Bar­ce­lona en lloc de Fut­bol Club Messi i que tor­na­rem al cim si recor­dem com hem arri­bat a ser qui som?

Dit això, cadascú que faci el que vul­gui perquè tenim dret a refre­gar-nos entre les dei­xa­lles de les nos­tres penúries per sen­tir pena de nosal­tres matei­xos, però ani­ria bé dei­xar de ser cata­lans quan par­lem del Barça i per­dre l’espe­rit deso­la­dor del 1714 per ado­nar-nos que ara mateix, tenim molt a gua­nyar perquè ja fa dies que ho hem per­dut gai­rebé tot.