No volem una altra lleva del Mini

Després d’una dècada rutinària en la qual es cana­lit­zava l’amor cap al club mit­jançant la seva per­sona, la marxa de Messi ha dut al divan del psi­quia­tre una part de l’afició del Barça que està rees­truc­tu­rant on abo­car les seves emo­ci­ons com ali­ment d’espe­rança fut­bolística. No és res que no hagi patit qual­se­vol enti­tat cen­tenària, però en aquest cas la neu­rosi col·lec­tiva s’ha ampli­fi­cat per la pro­gres­siva par­tença de Puyol, Ini­esta o Xavi, i per la bar­reja explo­siva de Messi com a ele­ment final d’una època dau­rada sumat al fet de ser el millor juga­dor de la història del club. El llit ha que­dat buit i l’amant culer neces­sita d’escal­for mari­tal per sub­sis­tir a l’hivern sense per­dre les ganes de viure.

Així doncs, la pri­mera con­seqüència d’aquest canvi de para­digma emo­ci­o­nal ha estat les expec­ta­ti­ves hiperbòliques amb Memp­his, que suma­des al seu tuit en català han ser­vit per reme­mo­rar l’erecció col·lec­tiva davant un amor a pri­mera vista reser­vat a les figu­res històriques del club. En segon lloc, aquesta sac­se­jada psi­cològica situa Gri­ez­mann en el pri­vi­legi de la neces­si­tat, no és l’amant anhe­lat perquè va fer més de Casa­nova que de Cyrano, però la recerca d’un nou far deixa entre­o­berta la pre­dis­po­sició del culer a valo­rar les decla­ra­des d’auto­a­juda del per­so­natge no binari de Saint-Exupéry. Final­ment, no cal ni par­lar de la cano­nit­zació de Piqué, que més enllà del seu símil físic amb el can­tant de Manel i de per­so­ni­fi­car l’aspi­ració seduc­tora del català de classe mit­jana, l’hem eri­git com a ban­dera del sol­dat que segueix com­pe­tint a pesar de ser ata­cat amb búmerangs per direc­tius que no podríem defi­nir com a bona gent.

Fins aquí tot en ordre, el pro­blema arriba quan la dar­rera con­seqüència d’aquesta vari­a­bi­li­tat apunta a l’anhel de subs­ti­tuir l’esguard de Messi per una gene­ració de nens que hau­ran de llui­tar con­tra el nos­tre desig de repe­tir una final de Cham­pi­ons com la del 2011, amb Valdés, Piqué, Bus­quets, Ini­esta, Xavi, Messi, i Pedro a l’equip titu­lar, i el Puyol de torn sor­tint al minut 88 per aixe­car la copa.

Calma: Puyol debuta en el pri­mer equip amb 21 anys, Piqué ha de mar­xar per bus­car-se la vida, Xavi explota a l’Euro­copa de Luis Ara­gonés amb 28, Ini­esta als 22 era suplent a París, i en Valdés pren la por­te­ria amb 23 després que en Van Gaal l’enviés a pren­dre pel sac més d’una vegada.

Per què ho dic? Perquè de la gene­ració de Pedri, Ansu Fati, Nico, Gavi, Demir, i Balde, doncs res, el més gran és Nico amb 19 anys. Repe­teixo, 19 anys. Prudència. Seny. Sere­nor. Són el futur i no els hem de fer malbé perquè neces­si­tem abraçar una causa després de la par­tida pari­senca de Messi. Recor­dem que ja tenim un lleva del Mini que cer­cava les pet­ja­des del Dream Team i va aca­bar amb la samar­reta de l’Espa­nyol. No cal tor­nar-hi. Així doncs, esco­llim entre Memp­his, Gri­ez­mann i Piqué, i si no agra­den prou, Cou­tinho amb 20 milígrams d’Esci­ta­lo­pram i dos tra­guets de rata­fia.