Que el Barça guanyés el Getafe és un petit mira­cle, vista sobre­tot la segona mei­tat. Koe­man al·lega que aquest tipus de par­tit la tem­po­rada pas­sada aca­bava amb dis­gust, i té raó. Del Camp Nou van volar 10 punts con­tra equips de gamma mit­jana o baixa (Cadis, Osa­suna, Celta, Gra­nada i Eibar) que, vis­tos els 7 punts d’avan­tatge que va cedir al campió, per­me­trien treure una con­clusió fàcil –el Barça va per­dre la lliga fallant al Camp Nou con­tra rivals asse­qui­bles– però no del tot ajus­tada. Perquè per gua­nyar la lliga també cal ser com­pe­ti­tiu con­tra els grans, i el Barça va fer un tristíssim 1 de 12 en els par­tits con­tra l’Atlético i el Madrid, una dada que també per­met argu­men­tar que gua­nyant els grans rivals al Camp Nou –i, per tant, sumant punts i res­tant-los als equips de Madrid– el Barça hau­ria estat campió amb como­di­tat.

L’equip de Koe­man arriba a l’atu­rada en el grup cap­da­van­ter de la taula. No com­pe­tirà fins no se sap quan –s’ha ajor­nat el par­tit con­tra el Sevi­lla per evi­tar que els juga­dors de la Con­me­bol arri­bin diven­dres i hagin de jugar dis­sabte– i avui s’imposa una anàlisi des del prin­cipi de rea­li­tat. El bar­ce­lo­nisme ja té tots ele­ments a la mà. Entre avui i demà no sem­bla que pugui arri­bar cap Mbappé. Més aviat al con­trari, el club –amb el suport mani­fest de la grada– sos­pira perquè Umtiti marxi i doni una mica d’aire. I Pja­nic. I entre demà i el mer­cat d’hivern els únics fit­xat­ges seran Ansu Fati i Dembélé, que no són poca cosa però que estan medi­a­tit­zats pel seu his­to­rial de lesi­ons. Tot el camp de millora del Barça queda en mans de l’absència de lesi­ons, de la incor­po­ració de joves com Nico i Gavi, de les espur­nes d’estre­lla mun­dial de Memp­his i de la tran­quil·litat que pugui tenir Koe­man per tre­ba­llar –tam­poc és fàcil amb més 30 juga­dors...–, que és el que li per­metrà donar den­si­tat a un Barça ara molt res­pon­sa­ble, fins i tot molt deter­mi­nat per cre­mar eta­pes en la recons­trucció, però de moment també molt ines­ta­ble, vul­ne­ra­ble i amb difi­cul­tats per gover­nar par­tits con­tra rivals amb tendència a por­tar-los al fang.

I tot això, a quin nivell se situa el Barça? Quin llistó es pot aspi­rar a sal­tar? Laporta sem­pre pro­clama que al Barça no hi ha tem­po­ra­des de tran­sició. Dit això, i accep­tada la intenció esti­mu­lant del pre­si­dent, el curs 2021/22 del Barça és el para­digma de la tem­po­rada de tran­sició. De sego­nes mei­tats com la de diu­menge con­tra el Getafe en poden arri­bar més, si bé són poc reco­ma­na­bles i no sem­pre aca­ba­ran bé.

Aquest nivell no serà admis­si­ble molt de temps, però men­tre l’equip no tin­gui tots els efec­tius i els tin­gui recu­pe­rats, adap­tats i amb con­fiança, resis­tir i sumar punts serà un botí sufi­ci­ent si va acom­pa­nyat d’apunts de futur pro­me­te­dor. Ter Ste­gen, Araujo, Èric Gar­cia, De Jong, Pedri, Nico, Ansu, Min­gueza, Memp­his, Demir, Gavi... són noms que avui dia gene­ren expec­ta­ti­ves posi­ti­ves i que tenen a davant una dècada o més de crei­xe­ment i ple­ni­tud. Men­tres­tant, paciència, con­fiança –com la de Koe­man ahir fent entrar Nico i Gavi en el pit­jor moment de l’equip– i acom­pa­nya­ment són la millor recepta.