L’endreça de can Barça

I de sobte, un dia cal fer endreça. Sigui per una fuita a les gol­fes, per un desguàs al soter­rani o pel salo­bre per­sis­tent de la humi­tat a les parets, les obres obli­guen a l’endreça ron­se­jada. El cas és que l’ajor­na­ment esdevé impos­si­ble i es comença a fer dis­sabte.

La iaia, a qui tot li anava bé, diu que ella ja ho deia; el fill mal­criat fuig d’estudi i s’empre­nya si la neteja li des­tapa una funda de condó, un paper de fumar o un manyoc d’herba seca –sem­blant­ment, la nena de casa. La mare, el pare o qui en faci la funció té tants dub­tes que no sap ben bé què llençar o reser­var per si mai fes falta, i els oncles i les tie­tes, amb els cunyats i les cunya­des de bra­cet, no paren qui­ets fins que no hi fiquen culle­rada.

Men­tres­tant, l’avi seu i observa.

És un des­ga­vell i no cal cap bala­drer, ni cap patra­col psi­cològic, ni cap guru d’empresa per saber que val més posar-hi bona cara i objec­ti­var els resul­tats (que en llen­guatge pla vol dir posar-hi empenta; i tam­poc no cal espe­ci­fi­car, perquè la paraula ja ho implica, que l’espai alli­be­rat, és a dir, la direcció de la pressió exer­cida, és exac­ta­ment l’aban­do­nat per la ron­se­ria).

Ramon Besa ha escrit, des de tot un país d’ivori més que no pas des d’una torre periodística, que aquesta és la pit­jor època del Barça; els dia­ris espor­tius espa­nyols edi­tats a Bar­ce­lona han con­ti­nuat reduint el club a un mer­cat de fit­xat­ges, i Sergi Sol, en qua­tre arti­cles d’agost, apro­fi­tant l’aco­mi­a­da­ment de Messi, a la columna on escriu com en un far d’abast naci­o­nal ha pro­vat de con­jun­tar la gestió del club a l’estratègia que pre­co­nitza al govern autonòmic de Cata­lu­nya.

I, men­tres­tant, el segui­dor del Barça fa de culer; que és, exac­ta­ment, per a qui convé l’endreça.