El tan­ca­ment del mer­cat de fit­xat­ges i l’atu­rada de la lliga pels com­pro­mi­sos inter­na­ci­o­nals ens ofe­rei­xen un parèntesi per poder refle­xi­o­nar amb una certa distància emo­ci­o­nal sobre el pre­sent i el futur del FC Bar­ce­lona. Diuen que els grans juga­dors són aquells capaços d’apli­car la pausa al seu joc per després acce­le­rar-lo un cop ava­lu­ada quina és la millor decisió a pren­dre. En aquest moment en l’entorn del club es detecta un cert des­en­can­ta­ment o deso­ri­en­tació. Fins i tot, podríem par­lar d’una crisi, un període de canvi que segu­ra­ment ofe­reix una opor­tu­ni­tat per recons­truir-se tor­nant a les arrels i recu­pe­rant la iden­ti­tat pròpia del “més que un club”. Un pas­sat des­co­ne­gut per a les noves gene­ra­ci­ons que han cres­cut a l’aixo­pluc de l’embri­a­guesa de l’èxit, però que ha permès a molts culers con­ti­nuar sent fidels al seu equip mal­grat les der­ro­tes.

La impos­si­bi­li­tat de reno­var el con­tracte de Leo Messi ha estat la gota que ha aca­bat amb la paciència de molts afi­ci­o­nats culers i ha dei­xat al des­co­bert la feblesa d’una ins­ti­tució que en els dar­rers anys s’aga­fava al 10 com a solució de totes les seves con­tra­dic­ci­ons. D’ençà que l’any 2003 Joan Laporta va gua­nyar les elec­ci­ons amb una junta de la que també for­ma­ven part els pre­si­dents San­dro Rosell i Josep Maria Bar­to­meu, hem gau­dit del millor Barça de la història, però també hem arri­bat a un atzu­cac. Al llarg de la seva història, el club se n’ha tro­bat d’altres i sem­pre els ha superat posant per enda­vant el vin­cle emo­ci­o­nal que uneix la seva massa social. Més enllà de bus­car cul­pa­bles, una acti­tud que sovint evita la recerca de solu­ci­ons, el que ens cal és cons­truir un relat que aglu­tini el bar­ce­lo­nisme per superar con­jun­ta­ment aquesta tra­vessa del desert.

Des del meu punt de vista, la crisi actual és greu perquè afecta les dimen­si­ons vitals del club: ins­ti­tu­ci­o­nal, espor­tiva, econòmica, social i simbòlica. A nivell ins­ti­tu­ci­o­nal, durant aquests anys hi ha hagut dues moci­ons de cen­sura, una dimissió, una acció de res­pon­sa­bi­li­tat –en l’horitzó s’albira la pos­si­bi­li­tat d’una altra– i diver­ses denúncies als jut­jats.

En l’àmbit espor­tiu, l’equip ja no és el refe­rent mun­dial admi­rat arreu i del qual tot­hom en volia for­mar part. El pri­mer a aban­do­nar el vai­xell va ser Ney­mar, després Leo Messi va enviar un buro­fax expli­ci­tant el seu desig de des­vin­cu­lar-se del club i final­ment no s’ha pogut reno­var el dar­rer super­vi­vent d’aquell tri­dent màgic sor­git de La Masia que va copar el podi de la Pilota d’Or. Tot això ama­nit amb dolo­ro­ses der­ro­tes per gole­jada en la Lliga de Cam­pi­ons que asso­li­ren el seu zenit amb la humi­li­ant des­feta per 2-8 davant del Bayern de Munic.

Econòmica­ment, la pandèmia ha posat en dubte un model de gestió basat en l’aug­ment expo­nen­cial dels ingres­sos sense con­trol de la des­pesa, que ha com­por­tat un endeu­ta­ment rècord i la impos­si­bi­li­tat de reforçar-se i, inclús, d’ins­criure juga­dors com Messi, el millor actiu per acon­se­guir patro­ci­nis i ven­des per mar­xan­datge. Tot això amb la neces­si­tat d’inver­tir en la reforma d’un estadi que per­meti gene­rar més recur­sos, sota el con­trol d’uns ava­la­dors que no estan dis­po­sats a per­dre diners i amb l’amenaça de la con­versió en una Soci­e­tat Anònima Espor­tiva. El Barça ha dei­xat de ser el club més ric del món i ara assis­teix impo­tent a l’exhi­bició de múscul econòmic del PSG –el nou màxim anta­go­nista en el negoci fut­bolístic–, el City, l’Uni­ted, el Chel­sea i, fins i tot, el Real Madrid.

En l’àrea social assis­tim a un enfron­ta­ment amb les penyes, autèntica ànima del bar­ce­lo­nisme popu­lar, i també a un empre­nya­ment dels afi­ci­o­nats que es mani­festa en xiu­la­des a deter­mi­nats fut­bo­lis­tes als quals es res­pon­sa­bi­litza de la situ­ació espor­tiva i econòmica. Però el més greu, sens dubte, és una des­a­fecció que amenaça de bui­dar de nou l’estadi com succeïa el segle pas­sat. De moment, més de 25000 socis han apro­fi­tat la pandèmia per no assis­tir a l’estadi aquesta tem­po­rada.

Final­ment, també hi ha una pèrdua del sim­bo­lisme del club. Pot ser que aquest fet sigui el més greu, en el sen­tit que en altres moments històrics on hi ha hagut difi­cul­tats simi­lars, el com­po­nent iden­ti­tari ha estat clau per superar els entre­bancs en altres àmbits. La situ­ació política cata­lana ha pro­pi­ciat que el Barça deixi de ser “l’exèrcit simbòlic de Cata­lu­nya” perquè la tem­pe­ra­tura emo­ci­o­nal del país ja no es mesura al Camp Nou sinó a les mani­fes­ta­ci­ons ciu­ta­da­nes. A més, la sin­to­nia amb Flo­ren­tino Pérez en relació a la Super­lliga o al fons d’inversió CVC, està afe­blint l’anta­go­nisme congènit amb el Real Madrid amb qui ara anem de la mà per llui­tar con­tra la UEFA i els clubs pro­pi­e­tat de gran mili­o­na­ris.

En els escrits de Vázquez Mon­talbán dedi­cats a refle­xi­o­nar sobre el Barça podem tro­bar punts de referència per ori­en­tar-nos enmig d’aquest labe­rint. Un dels més cla­ri­vi­dents en relació al sen­tit de l’afició bar­ce­lo­nista és “El Barça és el nos­tre club”. Es tracta del pri­mer mana­ment del “Decàleg del culé” (Ed. Columna, 1992), un text redac­tat poques hores després de l’eli­mi­nació en la prèvia de la Copa d’Europa pel CSKA, que ens ofe­reix alguns senyals per guiar-nos. Pro­pos­tes redac­ta­des des de l’espe­rança en els temps i els culers futurs que han de saber que estem com­pro­me­sos en l’escas­se­dat i en la riquesa per una església metafòrica però real.

En el pla ins­ti­tu­ci­o­nal, Mon­talbán defensa que l’adhesió de l’afi­ci­o­nat no pot depen­dre d’una junta direc­tiva con­creta o d’un pre­si­dent deter­mi­nat. Per això pro­posa el man­te­ni­ment del com­promís amb el club quan hi ha un diri­gent con­trari a les pròpies idees com “una prova autèntica de per­ti­nença a una comu­ni­tat”. Evi­dent­ment, això no vol dir que no es pugui expres­sar el des­a­cord amb la seva gestió, però en cap moment es pot desit­jar una der­rota espor­tiva per fer caure un pre­si­dent (acu­sació de la qual es va haver de defen­sar en més d’una ocasió).

Pel que fa a la par­cel·la espor­tiva, més enllà de fílies o fòbies per deter­mi­nats juga­dors que sovint res­po­nen a aspi­ra­ci­ons par­ti­cu­lars, l’escrip­tor bar­ce­loní reco­mana assu­mir l’equip actual com “el nos­tre equip”. Fins i tot, accep­tant-lo en les der­ro­tes més dolo­ro­ses i inex­pli­ca­bles com les del Ben­fica, el Metz, l’Ste­aua (ara hi podríem afe­gir les del Liver­pool i el Bayern). D’altra banda, tenia clara quina era la política espor­tiva que calia imple­men­tar: un gran nom­bre de juga­dors del plan­ter que sabes­sin jugar de memòria segons un sis­tema de joc implan­tat a les cate­go­ries infe­ri­ors reforçat amb alguns dels millors juga­dors del món en posi­ci­ons clau com la davan­tera o el cen­tre de la defensa.

En l’àmbit econòmic, Vázquez Mon­talbán insis­teix que cal evi­tar la con­versió de la ins­ti­tució en una SAE sot­mesa a interes­sos ocults, un fet que supo­sa­ria “des­vir­tuar el club en grau supe­rior al que podria repre­sen­tar per­dre la cate­go­ria en la lliga”. Per tant, abans debi­li­tar-se espor­ti­va­ment, tras­pas­sant juga­dors o pagant pit­jors sala­ris, que per­dre la pro­pi­e­tat del club. A hores d’ara no sabem fins a quin punt els préstecs vin­cu­lats a fons d’inversió supo­sen un risc per a un model en el qual els socis encara tenen la dar­rera paraula.

Soci­al­ment, Mon­talbán reco­mana llui­tar per evi­tar que el Camp Nou quedi envaït per la “immensa tris­tesa d’una cate­dral buida” quan es pateix una mala tem­po­rada. I, encara menys, dei­xar la militància bar­ce­lo­nista en mans de grups vio­lents que no pre­te­nen cus­to­diar una memòria sen­ti­men­tal sinó esbra­var-se. Afor­tu­na­da­ment sem­bla que en aquest punt hi ha un con­sens total dins del bar­ce­lo­nisme, tot i alguns epi­so­dis lamen­ta­bles en algun des­plaçament. També enco­ratja els culers a fer apos­to­lat de la seva per­ti­nença i aspi­rar que en qual­se­vol lloc del pla­neta hi hagi una penya bar­ce­lo­nista. En aquest sen­tit, cal valo­rar un movi­ment que repre­senta el club arreu del món i li atorga visi­bi­li­tat.

Final­ment, a nivell iden­ti­tari, el peri­o­dista bar­ce­loní afirma amb rotun­di­tat que, tot i exis­tir afi­ci­o­nats d’un club que ho són només per les seves victòries o der­ro­tes espor­ti­ves, “si s’és del Barça per la seva Història, s’assu­meix tot el que vol dir que el Barça és més que un club”. Un vin­cle que com­porta accep­tar el seu valor simbòlic naci­o­nal i reconèixer el fet dife­ren­cial català. El bar­ce­lo­nisme ha de ser un ins­tru­ment al ser­vei d’un cata­la­nisme inte­gra­dor soci­al­ment i cul­tu­ral­ment. Assu­mida la rei­vin­di­cació més naci­o­na­lista pels diri­gents polítics, el sim­bo­lisme de l’enti­tat queda en mans dels ano­me­nats “fut­bo­lis­tes ètnics”, és a dir, juga­dors del plan­ter, cata­lans o no, amb els qui els afi­ci­o­nats es poden iden­ti­fi­car i que repre­sen­ten un tarannà propi del país i del club. Ara bé, les iden­ti­tats també es cons­tru­ei­xen antro­pològica­ment al vol­tant d’un ene­mic exte­rior capaç d’aglu­ti­nar les for­ces inte­ri­ors. Per molts interes­sos econòmics comuns que hi hagi, recu­pe­rar l’anta­go­nisme amb el Real Madrid propi del sen­ti­ment bar­ce­lo­nista és quel­com impres­cin­di­ble.

Segu­ra­ment La Masia seria un dels pals de paller entorn del qual es podria arri­bar a un con­sens ins­ti­tu­ci­o­nal, recu­pe­rar l’excel·lència espor­tiva, millo­rar l’eco­no­mia, apai­va­gar el des­encís social i rei­vin­di­car el sim­bo­lisme del club. L’atri­bució del número 10 a Ansu Fati per part del club sem­bla anar en aquesta direcció. En els dar­rers anys sem­blava que els culers havíem aban­do­nat el pes­si­misme històric for­jat per algu­nes desgràcies inex­pli­ca­bles. La pèrdua d’ingres­sos gene­rada per la pandèmia podria ser un epi­sodi més que con­firmés aquest destí tràgic. Tan­ma­teix, pot ser un opor­tu­ni­tat que se’ns ofe­reix per tor­nar a retro­bar-nos amb nosal­tres matei­xos i recu­pe­rar un sen­ti­ment iden­ti­tari que havia que­dat soter­rat sota el pes de l’eco­no­mia.

Sovint, davant d’algu­nes situ­a­ci­ons con­tro­ver­ti­des vin­cu­la­des al bar­ce­lo­nisme o a la vida política i social del nos­tre país, molta gent es pre­gunta què diria Vázquez Mon­talbán. Segu­ra­ment resul­ta­ria massa ago­sa­rat posar en veu de l’escrip­tor bar­ce­loní opi­ni­ons i judi­cis sobre els nos­tres dies o, fins i tot, hi hau­ria el risc de caure en una ins­tru­men­ta­lit­zació del per­so­natge per defen­sar deter­mi­nats interes­sos. En canvi, podem recórrer al seu lle­gat lite­rari i periodístic per veure què va dir en cir­cumstàncies sem­blants a les actu­als i, mal­grat el pas del temps, dei­xar-nos inter­pel·lar per les seves res­pos­tes. En temps con­vul­sos es reco­mana recórrer als clàssics. Doncs bé, un dels més reco­ne­guts i amb major pres­tigi és sens dubte Mon­talbán. De la seva mà podem recu­pe­rar l’essència d’un bar­ce­lo­nisme que pot­ser ha obli­dat la raó de ser d’una enti­tat que és més que un club de fut­bol.