Convertits en Neymars

Comptat i debatut, el senyor Neymar da Silva Santos Júnior cobra, del París Saint Germain, cap a 60 euros per minut, sense impostos. Dormint i tot, cada nit, posant que ho faci 8 hores seguides, guanya el preu d’un cotxe de classe mitjana, dels que la gent normal i corrent pot trigar 8 anys a pagar, si n’ha donat prèviament un de vell d’entrada. O cada mes pot comprar 10 cases de 100m2 , segons el que costava, el 2020, un metre quadrat construït a Catalunya. Dit d’una altra manera, el jugador del PSG podria, en 10 anys, ser el propietari d’un poble de més de 4.000 persones del que rep del president de Qatar Sports Investments, Nasser bin Ghanim Al-Khelaïfi, que és l’amo del club de la capital de la República de França.

Són càlculs fets a l’engròs, d’una manera aproximada, que els economistes al servei de l’acumulació del capital puntualitzaran amb la cua preceptiva dels beneficis que una tal inversió retornen. Ja els ho avanço, perquè s’ha escrit: uns 100 milions menys del seu contracte brut de 489 milions d’euros. I posem-hi una afegitó nosaltres, també, en correspondència justa: en tots aquests diners no hi contemplem els que el futbolista brasiler ingressa d’altres contractes de promoció i d’imatge. Diguem que només parlem del sou que percep com a treballador d’una empresa privada.

I aquí en ve una altra, perquè la mare dels ous no és tant el que cobra sinó el seu concepte.

Costa tant de creure que ningú pugui cobrar tant per estar al servei d’un altre com d’acceptar la venda del propi cos -i del pensament que s’hi suposa- segles després d’haver abolit, presumptament, l’esclavatge. I això, a pesar de veure constantment com els esportistes dels mitjans de comunicació de masses han venut les seves aparicions públiques al millor postor del mercat de logotips i marques.

El concepte que aquesta mena de situacions contractuals està forjant al pensament de la immensa massa consumidora és el que se sobreposa al de cobrar per hores, perquè el senyor Neymar no cobra perquè faci cap jornal, sinó perquè ens (sic) ven com a producte.