El llin­dar entra la misèria i l’escarni públic es tra­vessa a l’aban­do­nar la dis­cussió en com realçar un club en decadència per pren­dre el debat gro­guenc sobre el matri­moni tortuós de con­veniència entre Laporta i Koe­man, un fet graciós quan els pro­ta­go­nis­tes eren Nuñez i Cruyff en un con­text d’opulència espor­tiva, i que esdevé pre­o­cu­pant quan el Barça rep toves con­tra els grans equips d’Europa, té pro­ble­mes per tirar enda­vant con­tra rivals de segona cate­go­ria, o no té diners ni els tindrà pel bom­bar­deig inde­cent de Bar­to­meu de fir­mar con­trac­tes a l’alça apli­ca­bles després de la seva marxa. Per tant, davant d’aquest con­text de tan­cat per demo­lició, el club s’hau­ria d’estar pre­gun­tant què vol ser de gran en lloc de tenir guer­res soter­ra­des pel con­trol mediàtic de l’enti­tat: unes bata­lles lògiques quan es tenen tri­omfs i s’ha de repar­tir l’ego­cen­trisme del mèrit, però total­ment innòcues quan es lliu­ren enmig del desert on l’aigua és una al·luci­nació i l’espe­rança una via morta.

Arri­bats aquí, no ens enga­nyem, la res­pon­sa­bi­li­tat d’aquest cani­ba­lisme esperpèntic és de qui va apos­tar per l’entre­na­dor de Bar­to­meu quan havia tin­gut mesos per pen­sar una alter­na­tiva, i clar, l’enti­tat està al mes de setem­bre hipo­te­cat tàcti­ca­ment per un tècnic encan­tat d’haver-se cone­gut, i que sos­pita del pre­si­dent perquè aquest es mal­fia d’ell per la manca de coherència evi­dent entre el dir a la premsa i el que­fer el ter­reny de joc. De totes mane­res, en uns dies d’incer­te­ses abso­lu­tes cal tro­bar la petita llum d’alguna evidència on aga­far-se i aquesta és que amb aquesta situ­ació de guerra freda Koe­man no pot ser un entre­na­dor de llarg ter­mini, i per tant, durant el trànsit cap a la sor­tida ine­vi­ta­ble es pot per­dre, viure sota a un pont, jugar millor o pit­jor, però no es pot per­me­tre aquest inter­canvi de pulles després de qua­tre par­tits ofi­ci­als, si, qua­tre par­tits ofi­ci­als.