Passa sem­pre. Quan un club ini­cia la tem­po­rada amb dub­tes sobre el seu entre­na­dor, l’acaba relle­vant en qua­tre dies. Si no n’estàs segur, can­via’l al final de tem­po­rada –després venen les excep­ci­o­nals cir­cumstàncies que viu el Barça per fer-ho difícil– o aca­bes gas­tant el mateix i acce­dint al mateix mer­cat de subs­ti­tuts i has per­dut qua­tre mesos. Quan no et creus el tècnic, li tens sem­pre el focus al damunt –i així no és fàcil que tre­ba­lli–, un focus que fa patents tots els seus defec­tes i en des­co­breix de nous en cada par­tit que no acaba bé.

Koe­man no és babau i sap que és fora del Barça. El seu relat a Da Luz n’és la prova. Per­duts qua­tre mesos, seria fàcil dir que no ve d’un més, però no és cert perquè man­te­nir-lo per falta de subs­ti­tut ini­ciarà una espi­ral auto­des­truc­tiva. Koe­man diu que se sent acom­pa­nyat pels seus juga­dors però ignora si també pel club. Deu ser veri­tat, i com que ho deu ser, val més que el relle­vin aviat perquè, un cop per­duda l’auto­ri­tat que emana de la con­fiança del club, que el ves­ti­dor deixi de creure-se’l és cosa de dies.

A Koe­man, més enllà d’ali­ne­a­ci­ons, can­vis, estruc­tu­res amb tres cen­trals o de la seva poca cin­tura per inter­ve­nir, rec­ti­fi­car i pro­po­sar, el con­demna que la tem­po­rada pas­sada no va acon­se­guir el propòsit bàsic de tot entre­na­dor, que no és altre que millo­rar el ren­di­ment de l’equip amb els juga­dors dis­po­ni­bles. Es va cons­ta­tar sobre­tot en el tram final de la tem­po­rada, quan es juguen els quar­tos. S’acu­sarà Koe­man de la des­com­po­sició fut­bolística del Barça 2021/22 però fent un exer­cici de coherència, amb l’equip que ha pogut diri­gir –sense Messi ni Gri­ez­mann i amb Ansu Fati i Dembélé per incor­po­rar–, fal­ten ele­ments de judici impres­cin­di­bles.

El dilema és qui vindrà. Si Xavi –a qui no li has d’expli­car res del Barça, de Laporta ni del ves­ti­dor– fos l’esco­llit és clar que es trac­ta­ria de l’aposta a llarg ter­mini, d’un pro­jecte de nou Barça. Però Xavi ara es farà pre­gar. La urgència del Barça és la for­ta­lesa de Xavi per impo­sar una revo­lució en el ves­ti­dor, cos tècnic i entorn imme­diat de la plan­ti­lla que, plan­te­jada al juny, cau­sava unes tiban­tors exces­si­ves amb el club. Per això ho van dei­xar córrer, i aque­lla decisió reforça la posició de Xavi alhora que debi­lita l’argu­men­tari del club per dene­gar-li algu­nes peti­ci­ons. En tot cas, amb Xavi s’ini­ci­a­ria un període de calma que, en aquests moments, no seria un guany menor.

Grosso modo, a Robert Martínez tam­poc li cal­drien grans expli­ca­ci­ons sobre la casa però està per veure si com­pra a Laporta el dis­curs de l’estil inne­go­ci­a­ble. El ter­cer nom que ha sor­tit a l’esce­nari –segur que Laporta en té algun altre de pen­sat– és Andrea Pirlo, un repre­sen­tant genuí del tot està per fer i tot és pos­si­ble (en els dos sen­tits, és clar). Un juga­dor de lle­genda sense res per con­tras­tar des de la ban­queta. Però menys en tenia Guar­di­ola, és clar...

L’última con­si­de­ració torna a girar-se cap a Joan Laporta. Tots intuïm que amb unes finan­ces nor­mals, a Koe­man se li hau­ria pagat la res­cissió i se li hau­ria agraït tot el que ha fet pel club –que no és poc i en alguns casos, parla molt bé de la seva cate­go­ria per­so­nal–, que Messi no hau­ria mar­xat, que enlloc de Luuk De Jong el davan­ter cen­tre seria Erling Haa­land, que s’hau­ria fit­xat un mig­cam­pista de pri­mer nivell... i també que Nico i Gavi ho hau­rien tin­gut més difícil. Però del si no fos... no se’n viu i la rea­li­tat és una altra. El fet és que en mig any de pre­si­dent, Laporta ha pres ben poques deci­si­ons essen­ci­als i entre les que sí que ha adop­tat, unes quan­tes les hau­ria vol­gut evi­tar. Però mig any és prou temps, massa, per no haver per­fi­lat qüesti­ons nucle­ars del seu pro­jecte, ni quins pro­fes­si­o­nals el lide­ra­ran, ni quins l’exe­cu­ta­ran i per fer què. Si el subs­ti­tut de Koe­man és un entre­na­dor pont, l’ajor­na­ment arri­barà a l’any.

S’ha de rei­te­rar un cop més, pesi a qui pesi, que aquesta tem­po­rada només pot ser de tran­sició, i si es rubrica amb algun èxit espor­tiu, oli en un llum. Però tran­sició no és el con­cepte nega­tiu que es vol ven­dre. Una tran­sició forma part d’un plan­te­ja­ment estratègic per pas­sar de la situ­ació A a la B. Assu­mint totes les limi­ta­ci­ons, però amb pro­ces­sos i deci­si­ons en marxa. Una tran­sició és un viatge tri­pu­lat i ja no es pot espe­rar més per conèixer el pilot. En cas con­trari, enlloc de tran­sició hau­rem de par­lar d’un any per­dut, i això sí que seria difícil de per­do­nar a qual­se­vol junta direc­tiva. I més veient com les gasta l’amic de LaLiga...