Koeman, un espectacle depriment

Cal tenir 50 anys i la consciència de què sig­ni­fica més d’una dècada sense gua­nyar una lliga per notar la pell de gallina encara avui davant el gol de Koe­man del 20 de maig del 1992. Els tro­glo­di­tes que envol­ten, inti­mi­den, insul­ten, escu­pen i actuen amb violència con­tra el cotxe del tècnic holandès al Camp Nou hores després de la sor­tida del clàssic, el 1992 o no havien nas­cut, o no tenien cap consciència bar­ce­lo­nista, o no han apro­fi­tat els anys que han anat a l’escola (perquè se suposa que hi han anat) o pot­ser ni són del Barça, com delata una samar­reta de l’Arse­nal en un ... (punts sus­pen­sius perquè cadascú adjec­tivi com vul­gui) dels que actua amb més violència. Hi ha vídeos perquè el club vagi més enllà d’un comu­ni­cat de rebuig, iden­ti­fi­qui i apli­qui mesu­res dis­ci­plinàries si s’escau. Si l’assem­blea de dis­sabte es va apro­var la vin­cu­lació de tots els emple­ats al codi ètic del club (arti­cle 39 dels esta­tuts), també s’ha d’apu­jar el llistó de l’exigència en totes les esfe­res del bar­ce­lo­nisme.

L’epi­sodi de Koe­man –els brètols que li mase­ga­ven el cotxe tam­poc deuen recor­dar que l’holandès va ofe­rir no cobrar en la fase més dura de la pandèmia– té lloc encara a dins de les dependències del Camp Nou i posa de mani­fest que el Barça no pot desac­ti­var tan aviat el seu dis­po­si­tiu de segu­re­tat. Just el dia que es tor­nava a omplir el Camp Nou sense res­tric­ci­ons, just el dia que milers de samar­re­tes del Madrid pobla­ven insòlita­ment la grada, no hi havia prou dotació per garan­tir la sor­tida segura de Koe­man. O de Jordi Alba, o de Luuk de Jong, que també hau­rien pogut témer per la seva segu­re­tat si hagues­sin escol­tat les bar­ba­ri­tats que es deien d’ells a les gra­des. Era un Barça-Madrid, un par­tit qua­li­fi­cat per defecte d’alt risc pels res­pon­sa­bles poli­ci­als.

L’inci­dent a la porta de sor­tida del Camp Nou no pot eclip­sar el que va pas­sar a dins. Les parau­les de Laporta al Wanda rati­fi­cant Koe­man no han tan­cat el debat, només l’han ajor­nat. A Koe­man ja l’havia posat en qüestió la mateixa junta a la pri­ma­vera. Amb argu­ments defen­sa­bles, cer­ta­ment, però que trans­cendís que se li bus­cava subs­ti­tut ha aju­dat a crear un estat d’opinió impos­si­ble de rever­tir si no és amb una sèrie incon­tes­ta­ble de victòries, que no arri­ben.

I que molt pro­ba­ble­ment no arri­ba­ran per una plu­ra­li­tat de raons, una de les quals és que Koe­man no està acon­se­guint fer millor l’equip de què dis­posa. Aquest és l’únic requi­sit ine­lu­di­ble que ha de satis­fer tot entre­na­dor, i el dis­curs de la llista de lesi­o­nats i de les oca­si­ons falla­des, sent cert, no deixa de ser un refugi sim­plista que no exi­meix Koe­man de l’obli­gació de com­pen­sar les feble­ses amb pro­pos­tes de millora indi­vi­dual i col·lec­tiva. Amb un quart de lliga dis­pu­tada, no s’aca­ben de veure.

Hi ha algu­nes cer­te­ses més i cap ajuda Koe­man. En pri­mer lloc, que la plan­ti­lla està molt pola­rit­zada. És extre­ma­da­ment jove i encara ten­dra en el sec­tor més pro­me­te­dor, però té una altra part que va que­dant obso­leta per les seves pròpies limi­ta­ci­ons. En segon terme, que Koe­man està tan expo­sat que només se sal­varà si gua­nya. I es pot afe­gir un altre fet de bon cons­ta­tar: qual­se­vol club que comença la tem­po­rada amb dub­tes sobre la figura de l’entre­na­dor, tard o d’hora l’acaba des­ti­tuint. La qüestió és si aquesta interi­ni­tat del tècnic és una pèrdua de temps o un sacri­fici neces­sari per acce­dir a l’entre­na­dor que ha de pilo­tar la branca espor­tiva del pro­jecte de Joan Laporta.