Supo­sant que con­vinguéssim que l’estil del Barça és la manera com es fa conèixer al camp, hi ha mitja dot­zena d’indi­ca­dors, pel cap baix, que ens poden aju­dar a diagnos­ti­car si el joc des­ple­gat per les figu­res aco­lo­ri­des sobre l’enta­pis­sat de l’herba o, el que és més usual, recor­rent la pan­ta­lla verda és el del Fut­bol Club Bar­ce­lona.

Per començar, l’afi­ci­o­nat paga per 90 minuts d’espec­ta­cle (o 120) més la pro­pina; i això vol dir, i aquesta és la segona pre­missa, que el par­tit s’acaba quan xiula l’àrbi­tre. D’aquí es desprèn que, del pri­mer fins al dar­rer moment, s’ha d’anar de cara a bar­raca; és a dir, i aquí ve la ter­cera, que no gua­nya qui fa un gol, sinó qui en fa més que l’altre.

Davant dels qui pre­co­nit­zen que la millor defensa és un bon atac, el Barça deixa la con­tundència per als segui­dors de la llei de la selva i posa la civi­lit­zació al ser­vei de la intel·ligència, que no és sinó la lec­tura eficaç de les pre­ten­si­ons adversàries. Així, diu la quarta carac­terística de l’estil Barça, qui té la pilota, anul·la el con­trari.

Arri­bats al punt cen­tral o al pinyol de l’essència fut­bolística blau­grana, cal fer una mar­rada per par­lar de la con­fusió amb el rol dels juga­dors del mig del camp que sol pro­duir-se tant si plou com si llam­pega; si ens hi fixem, veu­rem com és el nus on s’embo­lica la troca de les cri­sis de resul­tats i de bon joc, és a dir, de l’incom­pli­ment de la pri­mera regla.

El cer­vell del joc del Barça és al mig del camp. Posem-hi un ruc o una per­sona poc llesta a l’hora de pren­dre deci­si­ons –de deci­dir on cal fer anar la pilota– i el rival hi farà festa, perquè entre les àrees, com en el mig dels tau­lers d’escacs, és on es gua­nyen i es per­den els encon­tres: s’hi pre­nen o s’hi rega­len les pilo­tes, s’hi frus­tren o s’hi creen les juga­des i s’hi demos­tra la xim­ple­ria de la frase de moda de les dar­re­res tem­po­ra­des, aque­lla que ha rele­gat a la con­des­cendència (i a una certa com­mi­se­ració) les primàries de “fut­bol és fut­bol”, “la pilota no vol entrar” o “par­tit a par­tit”: “són els detalls de qua­li­tat, els que deci­dei­xen les victòries”.

El mig del camp tem­pera o acce­lera, estira o arronsa, cons­treny i esmuny: hi posin (per dir-ho a la manera pla­ni­ana) un savi i pro­jec­ta­ran un Messi. I qui en diu un, edu­quin-ne un parell i no hi haurà Cham­pi­ons que espanti.

Des­fet el nus, la cin­quena pre­missa defi­nitòria de l’estil Barça se’n deriva: qui juga en camp con­trari manté a res­guard el propi.

Fer anar la pilota d’un juga­dor a un altre sobre el tapet de gespa fins arri­bar a la banda del ter­reny de joc con­trari i domi­nar-la-hi té tant dels tocs del tac d’una par­tida de billar que els juga­dors que la con­tro­len i pro­jec­ten es poden ben tit­llar de mes­tres; i aquí ve la sisena: el pri­mer davan­ter és el por­ter i, el pri­mer defensa, el davan­ter cen­tre.

I poca cosa més; les tàcti­ques de pis­sarra, la tec­no­lo­gia de la ren­di­bi­li­tat òptima, l’ali­men­tació energètica, les pau­tes con­duc­tu­als, el per­fil dels juga­dors que es con­trac­ten, els plans for­ma­tius de La Masia, el plans de via­bi­li­tat econòmica, les estruc­tu­res empre­sa­ri­als com a parc temàtic, cen­tre de con­ven­ci­ons, fac­to­ria de pro­ducció i comer­ci­a­lit­zació de juga­dors, tècnics o admi­nis­tra­dors del negoci fut­bolístic... l’estruc­tura del Club, l’Espai Barça... l’esce­nari, els logo­tips, la ves­ti­menta i la manera de par­lar dels tre­ba­lla­dors, els diri­gents i de qual­se­vol per­sona que es vul­gui iden­ti­fi­car amb el Club o empaita aquest estil o no ha entès res del Barça.