En mans del sentit comú de Xavi

Com estava dit, escrit, rei­te­rat i demos­trat fins a l’esgo­ta­ment, quan un club manté un entre­na­dor sense estar-ne con­vençut, l’acaba fent fora més d’hora que tard. Koe­man ja és pas­sat a la ban­queta del Barça. El con­text i moment històric del club no li han fet justícia perquè no li han permès expres­sar-se ple­na­ment com a tècnic, i la sen­sació que queda d’aquests 15 mesos és que el seu dipòsit de conei­xe­ment és més buit del que real­ment deu ser.

El par­tit del Rayo no ha estat el pit­jor del Barça amb Koe­man. Sense anar gaire lluny, el matx con­tra el Dinamo de Kíev de fa una set­mana va ser més pre­o­cu­pant, tot i la victòria. La des­ti­tució també arriba després d’un dia espe­ci­al­ment pre­cari, sense Ansu, sense Pedri i sense l’anun­ciat retorn de Dembélé. Però res d’això té la més mínima importància quan s’enca­de­nen dues der­ro­tes, quan en la lliga el Barça és novè, lluny del pri­mer, quan la sen­sació és que el par­tit del Rayo és més de la seva lliga que el del Madrid... En defi­ni­tiva, quan es veu tron­to­llar l’objec­tiu de mínims irre­nun­ci­a­ble, que no és gua­nyar cap títol sinó entrar en la pròxima Cham­pi­ons. Tot i que la Super­lliga en pro­me­tia més, la Cham­pi­ons garan­teix més de 70 mili­ons si s’arriba a vui­tens, men­tre que l’Europa Lea­gue n’aporta poc més de 30... al campió.

Tot va enfo­cat cap a Xavi. Pocs entre­na­dors encai­xen més bé amb la ban­queta del Barça i amb la filo­so­fia fut­bolística de Laporta. Cap de les dues parts vol­dria ini­ciar la relació en un moment com l’actual, però amb una mirada a llarg ter­mini, pen­sant en un pro­jecte cohe­rent per a la pròxima dècada, no hi ha alter­na­tiva millor. Per tant, el Barça i Xavi estan pre­des­ti­nats a enten­dre’s, si no és que ja s’han entès. Tant pre­si­dent com tècnic han de dei­xar de banda el que els pugui haver dis­tan­ciat durant aquest any perquè el que hi ha en joc és molt més impor­tant que qual­se­vol ego.

El repte del ter­ras­senc és ingent. Rever­tir la dinàmica de l’equip no s’acon­se­gueix amb la seva sola presència, per ascendència que tin­gui sobre el ves­ti­dor i el con­junt del bar­ce­lo­nisme. Xavi haurà d’implan­tar un pla de xoc, però ho haurà de fer tenint en compte les limi­ta­ci­ons del moment i adap­tant les seves peti­ci­ons a una doble rea­li­tat: ni es pot refer l’equip de cap i de nou –en el mer­cat d’hivern tam­poc hi haurà marge per a grans inver­si­ons– ni l’eco­no­mia del club per­met fer aco­mi­a­da­ments i con­trac­ta­ci­ons en massa per relle­var l’staff actual i el seu entorn, que era una de les con­di­ci­ons que es van fil­trar que Xavi havia posat a la pri­ma­vera. El nou tècnic també haurà d’explo­tar al màxim el sen­tit comú per cana­lit­zar la uti­li­tat que encara tenen els vete­rans de la plan­ti­lla. Dit d’altra manera, Nico, Gavi, Araujo i Ansu són el futur, però Bus­quets, Piqué o Jordi Alba no poden ser eli­mi­nats de sobte del pre­sent. I l’arti­cu­lació d’aquest nou pro­jecte, cal recor­dar-ho de nou, ama­nida amb l’obli­gació d’arri­bar com a mínim al quart lloc de la lliga. Una missió colos­sal.