El procés de glo­ba­lit­zació avança ine­xo­ra­ble­ment i cada vegada afecta més àmbits de la vida per­so­nal i social dels ciu­ta­dans. El fut­bol no n’és una excepció perquè és una expressió cul­tu­ral i a més té un poten­cial econòmic i mediàtic que el fa molt lla­mi­ner. A grans trets, podríem dir que la glo­ba­lit­zació començà la seva con­questa fut­bolística pri­mer pel ter­reny de joc, incor­po­rant a les plan­ti­lles un nom­bre cada vegada major de juga­dors estran­gers i ator­gant un major pro­ta­go­nisme al mer­cat de fit­xat­ges i als repre­sen­tants; després per les gra­des, afa­vo­rint l’adhesió d’afi­ci­o­nats d’arreu del pla­neta mit­jançant la retrans­missió mun­dial dels par­tits i les gires dels equips; i final­ment pels des­pat­xos, faci­li­tant l’adqui­sició dels clubs per part de pro­pi­e­ta­ris de grans for­tu­nes o fons d’inversió pri­vats.

Algu­nes de les qüesti­ons trac­ta­des en la dar­rera assem­blea de com­pro­mis­sa­ris del FC Bar­ce­lona han tor­nat a dei­xar al des­co­bert la tensió entre la dimensió més local del club, arre­lada al ter­ri­tori i la cul­tura cata­la­nes, i la més glo­bal, oberta a tot el món. El debat entorn del model de pro­pi­e­tat, rela­ci­o­nat amb les con­di­ci­ons per acce­dir a la cate­go­ria de soci i amb el risc d’un aug­ment de l’endeu­ta­ment que com­porti la con­versió en una soci­e­tat anònima en mans dels cre­di­tors, reflec­teix en el fons la dis­jun­tiva en què es tro­ben els clubs de fut­bol. Cal triar entre dei­xar-se arros­se­gar pel cor­rent glo­ba­lit­za­dor per poder ser com­pe­ti­tius o resis­tir el seu impuls per evi­tar la dis­so­lució de la seva iden­ti­tat enmig d’un oceà de mul­ti­na­ci­o­nals de l’entre­te­ni­ment.

El bar­ce­lo­nisme no ha qüesti­o­nat mas­si­va­ment una pro­gres­siva estran­ge­rit­zació de la plan­ti­lla per optar a gua­nyar més títols, tot i el per­ju­dici oca­si­o­nat als juga­dors del plan­ter. Tam­poc l’aug­ment l’expo­nen­cial dels seus segui­dors arreu del pla­neta per incre­men­tar els ingres­sos tele­vi­sius, de patro­cini, de mar­xan­datge i de ticke­ting. Tan­ma­teix, l’absència de turisme per la pandèmia ha bui­dat l’estadi evi­den­ci­ant la des­a­fecció que algu­nes d’aques­tes mesu­res han gene­rat entre l’afició local. En canvi, ate­nent a les dife­rents inter­ven­ci­ons dels socis com­pro­mis­sa­ris, no sem­bla que esti­guin tan dis­po­sats a dei­xar que la glo­ba­lit­zació es faci amb el con­trol d’una ins­ti­tució for­ta­ment arre­lada al país i amb més de 120 anys d’història.

La qüestió no és nova. A prin­ci­pis dels anys noranta del segle pas­sat, Vázquez Mon­talbán, amb una intuïció i mirada pri­vi­le­gi­a­des per albi­rar els pro­ble­mes del futur –ja sigui en l’àmbit polític, social o espor­tiu–, plan­tejà la neces­si­tat de què el bar­ce­lo­nisme s’expandís més enllà de les seves fron­te­res. Quan el terme ‘glo­ba­lit­zació’ encara no s’emprava habi­tu­al­ment, l’escrip­tor bar­ce­loní con­si­de­rava que els culers havien de tenir un sen­tit ecumènic del seu bar­ce­lo­nisme i fer-ne apos­to­lat. Per això calia que el Barça “no fos només l’equip d’una nació o d’una xarxa de penyes dis­per­ses per la geo­gra­fia espa­nyola”. Els culers havíem d’aspi­rar que al cos­tat d’un hotel de la cadena Hil­ton o d’un McDo­nald’s sem­pre hi hagués una penya bar­ce­lo­nista. També reco­ma­nava dis­po­sar d’un satèl·lit de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons bar­ce­lo­nista –Barça Stu­dios s’hi apropa molt– per gau­dir d’una presència mediàtica mun­dial. Tan­ma­teix, aquesta vocació pla­netària és incom­pa­ti­ble amb la con­versió del club en una soci­e­tat anònima, ja que “movi­ments secrets de capi­tals o acci­ons incon­tro­la­des de tes­ta­fer­ros podrien pro­pi­ciar una pèrdua de la iden­ti­tat del club supe­rior al des­cens a segona divisió” (“El Barça és el nos­tre club”, a Decàleg del culé, Columna, 1992).

Gai­rebé trenta anys després, el FC Bar­ce­lona s’ha con­so­li­dat com un club glo­bal cone­gut i reco­ne­gut arreu del pla­neta. El pro­se­li­tisme culer al que es refe­ria Mon­talbán s’ha asso­lit amb escreix. Podem tro­bar afi­ci­o­nats bar­ce­lo­nis­tes arreu del món, els par­tits del pri­mer equip es poden veure en qual­se­vol racó del pla­neta, mili­ons de per­so­nes seguei­xen el seu dia a dia a les xar­xes soci­als i la visita al museu i l’assistència al Camp Nou s’han con­ver­tit en un atrac­tiu turístic. Però, d’altra banda, la cada vegada menor rellevància econòmica dels ingres­sos pro­ce­dents dels socis i abo­nats i la major dependència dels patro­ci­na­dors i ope­ra­dors tele­vi­sius ha incre­men­tat nota­ble­ment el risc de caure en mans d’inver­sors estran­gers i, en con­seqüència, de per­dre la iden­ti­tat.

Cal tro­bar la fórmula que per­meti con­ju­mi­nar la ine­vi­ta­ble glo­ba­lit­zació amb la con­ser­vació d’uns trets iden­ti­ta­ris par­ti­cu­lars que ens dife­renciïn dels altres. Un dels àmbits on s’ha arri­bat a acon­se­guir de manera exi­tosa i que ens pot ser­vir de refe­rent és el de la com­po­sició de la plan­ti­lla. La imatge del podi de la Pilota d’Or ocu­pat ínte­gra­ment per tres fut­bo­lis­tes del Barça mos­trava com era pos­si­ble com­pa­ti­bi­lit­zar la màxima glo­ba­li­tat que suposa el reco­nei­xe­ment mun­dial als millors juga­dors amb la màxima iden­ti­tat que com­porta la seva pro­cedència d’un mateix club. A més, es trac­tava de tres juga­dors que repre­sen­ta­ven uns valors pròpia­ment bar­ce­lo­nis­tes: La Masia com escola de for­mació per­so­nal i fut­bolística en uns valors i un estil de joc genuí, la direcció d’un entre­na­dor edu­cat en els matei­xos prin­ci­pis i, fins i tot, una manera d’enten­dre la cata­la­ni­tat oberta i inclu­siva. No és un detall menor que entre els tres fut­bo­lis­tes hi hagués un català, que té vin­cles pro­fes­si­o­nals i amis­tats fora de Cata­lu­nya; un man­xec, que s’atre­veix a emprar la llen­gua cata­lana en els seus dis­cur­sos com a capità; i un argentí, que vol viure a Bar­ce­lona i tre­ba­llar pel club quan acabi la seva car­rera.

Si al ter­reny de joc hem acon­se­guit que es pugui reconèixer una iden­ti­tat bar­ce­lo­nista al si d’unes plan­ti­lles glo­ba­lit­za­des amb juga­dors pro­ce­dents de qual­se­vol país i amb dife­rents cul­tu­res fut­bolísti­ques, també hau­ria de ser pos­si­ble con­ver­tir els segui­dors estran­gers en socis iden­ti­fi­cats amb el tarannà propi del club i cer­car fonts de finançament que s’aco­blin a aquesta idi­o­sincràsia par­ti­cu­lar. Si el juga­dor amb més impacte glo­bal, un nou­vin­gut que ha cres­cut al Barça i a Cata­lu­nya, s’iden­ti­fica amb un club local de Bar­ce­lona fins al punt de par­ti­ci­par en els pro­ces­sos elec­to­rals i voler vin­cu­lar-s’hi per la vida, per què no ho poden fer milers d’afi­ci­o­nats i algu­nes empre­ses de tot el món? Està a les nos­tres mans fer-los enten­dre i viure què sig­ni­fica i qui­nes impli­ca­ci­ons té pertànyer a una ins­ti­tució que és “més que un club” per tal que es com­pro­me­tin a res­pec­tar-ho com a quel­com propi. Tal i com es va fer palès en la seva pre­sen­tació, l’arri­bada de Xavi Hernández, un símbol del club con­ver­tit en refe­rent mun­dial del fut­bol, pot ser un pri­mer pas per tor­nar a recu­pe­rar el reco­nei­xe­ment uni­ver­sal de la iden­ti­tat bar­ce­lo­nista.