L’efecte Dani Alves

Té 38 anys, una edat fut­bolísti­ca­ment pro­vecta, i acaba d’aple­gar tants afi­ci­o­nats com Xavi en la seva pre­sen­tació. L’apor­tació fut­bolística que pot fer Dani Alves es man­tindrà incerta fins al gener, i aquesta és una rea­li­tat de dues cares. D’una banda, la d’una espera que gene­rarà més o menys expec­ta­tiva en funció dels resul­tats i l’evo­lució de l’equip; i de l’altra, que el bra­si­ler té un mes i mig per posar-se física­ment al dia, perquè en l’aspecte tàctic no li hau­ria de venir de nou gai­rebé res.

Si com a juga­dor encara ha de demos­trar quin és el seu poten­cial actual, no hi ha dis­cussió que Alves és un magnífic intèrpret del moment, que sap empa­que­tar el dis­curs més ade­quat en diver­ses píndo­les. La de l’estima al Barça, la del pene­di­ment per haver mar­xat, la de l’orgull, la de la il·lusió, la de la com­pli­ci­tat de decla­rar-se un culer més, la d’haver tor­nat quan el club neces­sita lide­ratge...

A més, el late­ral bra­si­ler és ara un home madur. Les extra­va­gants xan­cle­tes del 2008 han des­a­pa­re­gut i avui ha tre­pit­jat el Camp Nou des­calç per sig­nar el con­tracte. No és pos­si­ble un con­tacte més directe, més íntim. Aquest és el seu mis­satge, de por­tes enfora i de por­tes endins. Cap a fora, en clau de recu­pe­rar una auto­es­tima que ha decai­gut arros­se­gada per grans des­fe­tes i anys en blanc. En clau interna, perquè amb l’auto­ri­tat moral que li dona el seu currículum, els 38 anys, el caràcter i els galons que li donarà Xavi, requi­sits com com­promís, esforç, lle­ial­tat, res­pon­sa­bi­li­tat i pro­fes­si­o­na­li­tat seran inne­go­ci­a­bles en el ves­ti­dor del Barça. A més, amb un punt (o molts punts) d’ale­gria.

Si acon­se­gueix aquest efecte revul­siu, el fit­xatge d’Alves ja estarà jus­ti­fi­cat fins i tot abans que faci la pri­mera caval­cada per la banda dreta.