El pas­sat 2 de novem­bre la ten­nista xinesa Peng Xuai, de 35 anys i cam­pi­ona de Wim­ble­don i Roland Gar­ros en dobles, va tenir la valen­tia de denun­ciar que des del 2012 al 2017 havia estat forçada a man­te­nir sexe per Zhang Gaoli, ex vice­pri­mer minis­tre del règim de Xi Jin­ping i alt càrrec del Par­tit Comu­nista, que ara té 75 anys.

Però els valents no sem­pre tro­ben premi i la res­posta imme­di­ata del govern xinès va ser esbor­rar Xuai de les xar­xes on havia publi­cat la seva denúncia. Ara també hi ha el temor que el règim esti­gui al dar­rere de la des­a­pa­rició de la ten­nista, de la qual no se n’ha sabut res més, excepte un cor­reu electrònic adreçat al pre­si­dent de la WTA en el qual asse­gura que no està des­a­pa­re­guda i que es troba bé, que ha gene­rat molts dub­tes sobre la seva auten­ti­ci­tat.

No es tracta d’ali­men­tar hipòtesis sense fona­ment, però és pràctica habi­tual dels règims tota­li­ta­ris uti­lit­zar els èxits espor­tius per pre­su­mir del seu talent i capa­ci­tat for­ma­tiva i aban­do­nar els seus herois quan ja no els són útils. Si, a més, no són afec­tes al règim, la qüestió es com­plica. I Peng Xuai ja té 35 anys i en fa un parell que no ofe­reix resul­tats espor­tius relle­vants.

El cas de la ten­nista xinesa torna a plan­te­jar amb tota la cru­el­tat el debat de quina ha de ser l’acti­tud dels defen­sors dels drets humans davant les potències amb deri­ves tota­litàries. En plu­ral, perquè la Xina no és l’únic cas. Però con­ti­nu­ant amb el gegant asiàtic, el rebom­bori que va cau­sar l’elecció de Pequín com a seu olímpica del 2008 es va apla­car ràpida­ment amb l’argu­ment que els jocs con­tri­bui­rien a l’ober­tura del règim i que Xi Jin­ping faria pas­sos per res­pec­tar els drets humans. No ha cal­gut espe­rar l’epi­sodi de Peng Xuai per des­men­tir un relat tan naïf. La Xina només s’obre al segle XXI quan es tracta de diners, no de drets. I la gran res­pon­sa­bi­li­tat d’Occi­dent és haver blan­que­jat aque­lla tira­nia fins a l’extrem que la Xina actua amb pràctica impu­ni­tat arreu del món. S’anne­xi­o­narà Taiwan i, fora d’algun esga­rip a l’ONU, majo­ritària­ment s’abai­xarà el cap. Que l’aïlla­ment no és alter­na­tiva, és pro­ba­ble, però haver obert de bat a bat les por­tes del comerç mun­dial a un gegant que només ense­nya la cara ama­ble quan surt de les seves fron­te­res i oculta les bar­ba­ri­tats que prac­tica de por­tes endins s’està reve­lant com un error majúscul.