L’EDITORIAL
30 anys del circuit que va posar Catalunya al mapa mundial de la gasolina
Per molts esforços que es facin per llençar a la paperera de la història el passat sencer –tot sigui dit, sense plantejar una alternativa creïble i realista– 30 anys d’història del circuit de Barcelona-Catalunya són prou densos i sòlids com per afirmar categòricament que en els esports motoritzats de dues i quatre rodes i en el conjunt de l’esport català hi ha un abans i un després. Catalunya sempre ha estat un país de donar gas, de gasolina, que sobretot s’havia visualitzat amb èxits en proves de carretera (ral·lis) o de fora carretera (enduro, trial, motocròs...) perquè les úniques oportunitats de competir en un circuit tancat eren les comptadíssimes curses en el memorable i perillós traçat urbà de Montjuïc (amb F-1 fins al 1975) i a Calafat (des del 1974).
Faltava un circuit de veritat, permanent, que deixés a Montjuïc el paper que li correspon en la història del motor català i projectés Catalunya al món. I va ser en aquells trepidants inicis de la dècada dels 90, amb la cita olímpica acaparant-ho tot, que la posada en marxa del circuit i els primers grans premis de F-1 (29 de setembre del 1991) i motociclisme (31 de maig del 1992) no van causar l’impacte que mereixien, com tampoc l’estrena de Catalunya en el mundial de ral·lis (11 al 13 de novembre del 1991).
30 anys després, el traçat català s’ha consolidat com un dels pocs que combina grans premis de F-1 i MotoGP. Així serà com a mínim fins al 2026, amb tot el que representa per a la imatge, promoció turística i l’economia local. En aquesta nova etapa, el circuit haurà de ser sostenible –econòmicament i mediambientalment– o no serà. S’haurà d’adaptar als nous temps, a desgrat dels nostàlgics captivats per la màgia de Montjuïc, o tampoc serà. Però renovar-se és l’opció bona. No ho és el tancament a sac i sense miraments que defensen algunes opcions polítiques amb representació rellevant a les institucions i amb un perfil de votant que encaixa fàcilment en el que perdria la feina si es clausurés una instal·lació que, en termes esportius, és reconeguda com una pista de referència per a la posada a punt dels monoplaces. No en va, es tracta pràcticament de l’últim circuit de perfil clàssic que es va posar en marxa al món fins que tots van passar a ser tallats pel patró de l’arquitecte alemany Hermann Tilke. 30 anys d’èxit i de fer les coses bé han permeten que el traçat vallesà miri de fit a fit les llegendàries pistes de Mònaco, Silverstone, Monza o Spa.
El circuit de Barcelona-Catalunya ha situat el país al mapamundi de la competició de motor i encara té camí per córrer com a dinamitzador econòmic de la regió, sobretot ara que s’apropa una reconversió en les fonts energètiques de la mobilitat. En el seu 30è aniversari no seria just passar per alt que sense l’impuls i la obstinació del RACC sota la presidència de Sebastià Salvadó, el circuit no hauria nascut en aquell moment, o potser no hauria ni nascut. Amb posterioritat han estat les institucions el que li han donat viabilitat. A banda de constatar-ho, és el moment que uns i altres renovin el seu compromís a llarg termini perquè un canvi de color polític no tingui fàcil desmuntar una infraestructura fonamental per al país.
