El Barça no es pot per­me­tre empa­tar o per­dre, deia Xavi en el seu pri­mer dia. Però fins i tot adme­tent que aquesta afir­mació no és només mera retòrica i es con­fi­gura com un propòsit ferm, se sobre­posa amb una rea­li­tat que fins ara havíem ano­me­nat tem­po­rada de tran­sició –l’“és el que hi ha” de Koe­man– i que ara, per mor de les expec­ta­ti­ves que des­perta la dimensió de Xavi, som capaços de con­ver­tir en una fase d’enlai­ra­ment.

Doncs si no es pot per­dre ni empa­tar però tot­hom és cons­ci­ent que abans d’enlai­rar-se cal acce­le­rar per la pista i el Barça tot just acaba d’enge­gar motors, el par­tit d’ahir a Vila-real és la qua­dra­tura del cer­cle. Amb Xavi a la banda, el Barça ha mos­trat estil i pressió, però també dis­con­tinuïtat extrema. Ha enca­de­nat un par­tit de con­tras­tos con­tra l’Espa­nyol –hau­ria pogut empa­tar per­fec­ta­ment–, 90 minuts de domini i setge sense èxit con­tra el Ben­fica i una victòria a Vila-real quan rodava cap avall en la mun­ta­nya russa i, de sobte, aquest cop sí, Memp­his va apro­fi­tar un error del Vila-real. Els gro­guets no havien espre­mut cap de les pos­si­bi­li­tats que els va con­ce­dir la des­es­pe­rant segona mei­tat del Barça i ho van pagar molt car.

El pit­jor que podria pas­sar ara és que l’1-3 servís perquè algú es con­fongués. El Barça no ha vist la llum (el gol) de cop i volta. Ahir, un equip amb verí no hau­ria arri­bat a la mitja hora de joc sense haver batut Rulli. I amb el 0-1 el Barça va arri­bar a ser un ninot en mans d’un rival que, per sort, era més que tou a l’àrea. Si el mateix Xavi tira aigua al vi afir­mant que dels seus tres par­tits el d’ahir és el que menys merei­xien gua­nyar deu ser jus­ta­ment per això, perquè ningú es con­fon­gui.

L’1-3 no és obli­gatòria­ment un punt d’inflexió, però el temps dirà si ho pot aca­bar sent. Sí que ha permès sal­tar dos petits obs­ta­cles con­tra els quals el Barça s’enca­llava de manera recur­rent: el pri­mer tri­omf a fora i enllaçar dues victòries. Ja és gros haver de dir-ne obs­ta­cles i que hagi cal­gut arri­bar a la 15a jor­nada per sal­var-los... Però l’esport d’equip té un altíssim com­po­nent d’estat d’ànim i sovint peti­tes con­ques­tes com aquesta actuen com a desin­hi­bi­do­res i aju­den a can­viar dinàmiques. I si fos així i el Barça con­so­lidés alguna millora –ni que fos a nivell de resul­tats–, la mun­ta­nya russa fut­bolística d’ahir a Vila-real aca­ba­ria sent anecdòtica.