Joan Laporta, la seva junta i els seus exe­cu­tius tenien una via extre­ma­da­ment sim­ple. Ven­dre’s totes les pro­pi­e­tats al barri de Les Corts –cal­dria l’acord de l’Ajun­ta­ment i els veïns, no sem­pre fàcil– hau­ria pro­por­ci­o­nat uns ingres­sos de prou mag­ni­tud com per cons­truir un nou com­plex, un estadi, un Palau Blau­grana i tot el que fes falta –fora de la ciu­tat, per des­comp­tat–, i pro­ba­ble­ment, eli­mi­nar de cop el deute i les càrre­gues finan­ce­res. A curt ter­mini, aquesta solució de manual de pri­mer d’eco­no­mia hau­ria estat una mesura òptima. Però la junta ha pre­fe­rit donar con­tinuïtat a la idea de l’Espai Barça, reto­car-la i fer-la més ambi­ci­osa pen­sant, a mitjà i llarg ter­mini, a recu­pe­rar la com­pe­ti­ti­vi­tat econòmica que el club ha per­dut res­pecte als grans d’Europa.

L’Espai Barça, que cos­tarà 1.500 mili­ons i es farà en cinc anys amb permís de la inflació i l’escas­se­dat de mate­ri­als que es pateix en aquest moment, s’ha de con­ver­tir en un potent ins­tru­ment de gene­ració de nous ingres­sos. El pro­jecte més avançat és el Camp Nou, la pota que per­metrà incre­men­tar més la fac­tu­ració: llot­ges, patro­ci­nis, entra­des (105.000 seients), naming rights... El Palau Blau­grana té traçades les línies bàsiques –15.000 seients ampli­a­bles i 22.000 per a con­certs, un Palau petit de 5.000 pla­ces per fer com­pa­ti­ble la com­pe­tició amb els con­certs i la pista de gel– però el seu model de negoci és inequívoc i es basa a entrar en el cir­cuit mun­dial dels con­certs de mas­ses. I el Cam­pus Barça, amb àrees per prac­ti­car esport i més oferta de res­tau­ració, és el com­ple­ment neces­sari per con­ver­tir l’Espai Barça en un reclam glo­bal d’oci tant per als cata­lans com per al turisme forà. L’objec­tiu és fac­tu­rar gai­rebé els 365 dies de l’any i per acon­se­guir-ho, man­te­nir-se a Bar­ce­lona i tibar del seu poten­cial turístic és fona­men­tal mal­grat que pugui enca­rir el pro­jecte. Aquest negoci tot l’any seria l’ele­ment dife­ren­cial res­pecte als grans clubs rivals.

Queda la qüestió espi­nosa dels diners i el temps. Núñez va ser un visi­o­nari amb el seu pro­jecte Barça 2000, que va fra­cas­sar per qüesti­ons polítiques i perquè es va avançar en el temps, però mar­cava el camí. Laporta ja va pre­sen­tar el 2007 el seu nou Camp Nou encar­re­gat a Nor­man Fos­ter, més tard apar­cat. El pro­jecte Espai Barça data del 2014 i l’únic resul­tat visi­ble és a Sant Joan Despí (ciu­tat espor­tiva i estadi Johan Cruyff). És ben evi­dent que el Barça fa tard. Però no pot fer més tard. Com més anys pas­sin, més anys es man­tindrà en el nivell d’ingres­sos actual i més lluny que­darà del volum de fac­tu­ració dels grans clubs euro­peus. Això, sense comp­tar l’impacte de l’any 2023 sense jugar al Camp Nou. Com més aviat esti­gui ope­ra­tiu l’Espai Barça, més aviat es podrà rever­tir el retard, s’amor­tit­zarà la inversió i es redui­ran els cos­tos finan­cers. Això sí, 1.500 mili­ons a préstec exi­gei­xen bones idees, cla­ri­vidència en la seva posada en marxa i màxima res­pon­sa­bi­li­tat en la gestió, tant de les obres com de l’acti­vi­tat ordinària del club.

La pri­mera bona idea és sot­me­tre aquest finançament a referèndum entre tots els socis. Si el Barça enlaira la ban­dera de ser un club social, s’ho ha de creure i prac­ti­car-ho. Per fer-ho veure, val més cons­ti­tuir una SAE. El referèndum de l’Espai Barça serà telemàtic, i aquesta és una altra inno­vació que també arriba amb retard però que és ben­vin­guda i que, si fun­ci­ona, ve per que­dar-se i per millo­rar el caràcter social i la qua­li­tat democràtica d’un club que, en aquest aspecte, ja és un rara avis.