Les llàgrimes del Kun

Per a un espor­tista, no hi ha reti­rada més dolo­rosa i menys accep­ta­ble que la que no deci­deix ell mateix. Quan algú fa car­rera en l’esport –i la del Kun Agüero ha estat llarga i prolífica– hau­ria de poder esco­llir el moment oportú de posar-hi fi (i saber tro­bar aquest moment, és clar). En aquest sen­tit les lesi­ons solen ser el gran ene­mic. Car­les Puyol hau­ria jugat fins els 40 anys si hagués acon­se­guit sufo­car la revolta dels seus genolls.

El cas d’Agüero és dife­rent perquè la causa de la seva reti­rada –una arrítmia– l’eti­que­tem tots com a malal­tia i no com a lesió asso­ci­ada a l’esport. Tot i que entre les con­seqüències de l’esport d’alta exigència també hi ha la pato­lo­gia cardíaca, l’espor­tista no la per­cep de la mateixa manera que una lesió traumàtica o dege­ne­ra­tiva. Com apun­tava el cardiòleg Ramon Bru­gada en un repor­tatge el pas­sat 16 de novem­bre “l’espor­tista comprèn molt bé que una lesió de genoll el pot obli­gar a dei­xar l’esport i, en canvi, quan li dius que té una malal­tia cardíaca que el pot matar, no s’ho creu, perquè es troba bé”.

No és el cas d’Agüero, que ho ha entès i a la pri­mera. Però la des­trucció emo­ci­o­nal que l’argentí no ha pogut ama­gar en el seu comiat dona pis­tes que con­ti­nua sent més dolo­rosa una reti­rada per un pro­blema cardíac –que no li ha d’impe­dir fer vida nor­mal i fins i tot fer esport amb mode­ració– que una lesió de cartílag que el podria dei­xar hipotètica­ment coix per tota la vida. Coses de la psi­co­lo­gia de l’espor­tista.

A més, a Bar­ce­lona, al Kun li ha cai­gut al damunt el món sen­cer. Havia fit­xat tot i saber que el Barça no estava en el seu millor moment, atret per poder jugar al cos­tat de Messi i dis­po­sat a dei­xar enrere les lesi­ons i els pocs minuts de joc que havia tin­gut en la seva última part del con­tracte amb el City. I tot just arri­bar, Messi des­fila cap a París, ell mateix pateix una lesió mus­cu­lar de dos mesos i quan acon­se­gueix debu­tar, el 17 d’octu­bre, només pot estar a la gespa dues set­ma­nes abans d’aca­bar a l’hos­pi­tal el dia 30. Ensor­rat és el mínim que es pot sen­tir avui. Demà ja serà moment d’ana­lit­zar que la vida també es pot omplir de fut­bol sense neces­si­tat de jugar-hi i d’agrair que, en el fons, ha tin­gut sort que el seu pro­blema cardíac s’ha mani­fes­tat com ho ha fet i no d’una manera més greu.

Els últims mesos de l’Agüero fut­bo­lista no poden ama­gar que estem davant d’una estre­lla de dimensió mun­dial. 379 gols en 663 par­tits estan a l’abast de molt pocs juga­dors. Cinc títols de campió de la Pre­mier, una Europa Lea­gue, una super­copa d’Europa i l’última copa Amèrica amb l’Argen­tina són un pal­marès molt grui­xut per a un juga­dor al qual només li ha fal­tat la Cham­pi­ons.