L’EDITORIAL
Les restriccions de públic en l’esport són inevitables
Demà està previst que el govern espanyol –a remolc dels esdeveniments– dicti restriccions en l’accés d’espectadors als recintes on es disputa esport professional. Demà som dimecres, i dimecres mateix està programat un Bilbao-Unicaja de l’ACB, dijous és el torn del Breogán-Joventut i, ja en futbol, per divendres estan programats un València-Espanyol a primera, un Oviedo-Ponferradina, un Burgos-Amorebieta i un Eibar-R. Sociedad B a segona A. Per tant, el govern del PSOE i UP s’hi posa tard. Veurem si també ho fa malament.
La suspensió de partits per la proliferació de positius entre les plantilles (a primera divisió de futbol s’acosten als 100) ja és un fet en el bàsquet i tot fa pensar que el futbol no en sortirà indemne. Però, en qualsevol cas, és lamentable que després de sis onades de covid-19 el govern espanyol no n’hagi après i continuï actuant amb tan poca diligència, posant-se de perfil i deixant que siguin els governs autonòmics els que carreguin amb el desgast de les mesures de restricció.
Limitar l’accés als recintes és una decisió lògica i conseqüent. Si la variant òmicron està causant estralls en col·lectius tan controlats i –en teoria– responsables com els esportistes professionals, s’ha d’esperar que la seva incidència en la població general sigui com a mínim igual. En un context de contagi desbocat com l’actual, el certificat covid ja no és un salconduit per a res i ni les mascaretes eviten que un pavelló es converteixi en un potent motor de propagació si no es mantenen distàncies interpersonals a les grades, accessos i espais comuns.
No és el mateix el Camp Nou que un pavelló tancat de 5.000 seients i amb criteris epidemiològics se’ls hauria de tractar de manera diferenciada. Catalunya té aprovada des d’abans de Nadal i fins al 7 de gener una limitació del 70 per cent de l’aforament tant en recintes tancats com a l’aire lliure. Més enllà de la igualtat d’oportunitats –al govern de Madrid és clar que no el mouen els interessos de salut pública i no restringeix res si no li ho imposen–, aquest 70 per cent sembla una limitació modesta quan l’1 per cent de tota la població de Catalunya (78.000 persones) ha donat positiu en una sola setmana. Des de l’inici de la pandèmia han tingut més efecte les mesures severes en període curt que les més toves i sostingudes en el temps. Les primeres també tenen una repercussió econòmica menor però tot fa pensar que ni a Espanya ni a Catalunya s’atreviran a fer com als Països Baixos.
