La meva gene­ració va ser la pri­mera que va mas­si­fi­car esta­des acadèmiques a l’estran­ger, on recor­ries els car­re­rons secun­da­ris de qual­se­vol ciu­tat euro­pea tot fent de l’anar­quia horària una forma de rutina i, amb certa dis­creció, rea­lit­za­ves inter­can­vis cul­tu­rals a nivell tàntric men­tre incom­plies a temps par­cial les obli­ga­ci­ons acadèmiques en nom de l’experiència vital. Doncs res, aquest era Dembélé quan va arri­bar a Bar­ce­lona fa qua­tre anys, amb la diferència lògica que nosal­tres situàvem al mapa la ciu­tat on fèiem l’Eras­mus i ell pre­nia la diver­si­tat mete­o­rològica entre Dort­mund i Bar­ce­lona com únic ele­ment espa­ial de certa objec­ti­vi­tat.

A par­tir d’aquí, la frus­tració d’haver pagat a preu d’or un ado­les­cent imma­dur total­ment aïllat de la rea­li­tat per motius diver­sos que, a més, per una amal­gama de res­pon­sa­bi­li­tat pròpia i mala for­tuna, ha vist lesi­o­nat prop de la mei­tat dels par­tits en què hau­ria pogut par­ti­ci­par amb el Barça, ens ha de por­tar a valo­rar la seva reno­vació des de la pos­si­bi­li­tat més que no pas des de la rea­li­tat. Dit d’una altra manera, si ens basem en la rea­li­tat i en el ren­di­ment doncs res, ja l’acom­pa­nyo jo al seu nou destí amb el meu Seat Alham­bra de set pla­ces perquè hi entrin també els seus col·legues. Ara, si ana­lit­zem fre­da­ment les poten­ci­a­li­tats que el varen por­tar al Barça i sobre­tot, certs indi­cis de madu­resa i la con­fiança cega de Xavi a l’hora de tro­bar-li la mesura entre la seva anar­quia d’or i un cert rigor tàctic, pot­ser real­ment val la pena donar un vot de con­fiança a Dembélé si està dis­po­sat a aca­bar l’Eras­mus, si vol fer-se gran, si vol allu­nyar-se de l’antològic “no sabe hablar” de Messi, si mos­tra la intenció de començar de nou la seva car­rera fut­bolística, ja que al final, vagi on vagi sem­pre serà un juga­dor dife­rent als altres. En defi­ni­tiva, no ens enga­nyem: la seva marxa no seria cap drama però la seva con­tinuïtat pot ser un gran opor­tu­ni­tat sem­pre i quan no tin­gui l’acti­tud, com sem­bla, d’anar a trin­car la pasta al millor postor. Perquè si és així ja poden anar pujant al Seat Alham­bra que farem via.