Tant en el front de com­bat com en la taula de nego­ci­ació, el que menys amoïna són les con­seqüències sobre l’esport rus, bie­lorús i ucraïnès d’una guerra temerària que s’ignora si es podrà encar­ri­lar o des­car­ri­larà. Però l’esport no podia que­dar al marge del cor­rent mun­dial de con­demna i sanció a l’arbi­tra­ri­e­tat per­pe­trada per Putin en nom de Rússia. I de la mateixa manera que la tebior ini­cial dels orga­nis­mes espor­tius més pode­ro­sos era deplo­ra­ble, ben­vin­guda és la rec­ti­fi­cació de les últi­mes hores, l’expulsió en massa de selec­ci­ons i clubs rus­sos de les com­pe­ti­ci­ons de fut­bol, bàsquet, hand­bol, volei­bol, rugbi, hoquei, rem... i el tren­ca­ment de rela­ci­ons comer­ci­als amb empre­ses rus­ses que s’ha començat a con­cre­tar. Encara que tot hagi estat a instàncies del COI, que ha cor­re­git el rumb quan ini­ci­al­ment tam­poc havia estat a l’alçada invo­cant tan sols el res­pecte a la treva olímpica. Mal­grat tot, la branca paralímpica del COI encara ha de mani­fes­tar-se sobre la par­ti­ci­pació de rus­sos i bie­lo­rus­sos en els jocs de Pequín, que comen­cen diven­dres.

En un con­flicte bèl·lic l’ordre de pri­o­ri­tats can­via. Es lluita amb foc real al front i amb infor­mació (o desin­for­mació) als mit­jans i les xar­xes. En aquest sen­tit, no convé menys­tin­guem el poten­cial de l’esport com a gene­ra­dor d’un estat d’opinió. Els governs del pla­neta, del caire que siguin, uti­lit­zen l’esport per pro­mo­ci­o­nar marca, pre­su­mir d’èxits quan es pot i blan­que­jar règims no democràtics. Ho fan tots, però sin­gu­lar­ment els més auto­ri­ta­ris, i aquest ter­reny no se’l pot apro­piar Putin en exclu­siva. Per això va ser tan indig­nant la mio­pia de la UEFA ama­gant la pan­carta en pro dela pau que van exhi­bir el Nàpols i el Barça. I per això l’abraçada entre dos ucraïnesos rivals, Olek­sandr Zint­xenko (City) i Vitali Miko­lenko (Ever­ton) abans del seu enfron­ta­ment és un mis­satge d’alta potència. Si la ciu­ta­da­nia russa s’ha de girar con­tra Putin –i gosa fer-ho– serà prin­ci­pal­ment per l’impacte nega­tiu en l’eco­no­mia i el benes­tar de les famílies rus­ses, però tota ajuda serà de bon apro­fi­tar.

Rússia no ha ata­cat només Ucraïna. També ha posat en crisi el model d’esta­bi­li­tat pla­netària, i la falta d’una res­posta ade­quada dona­ria ales a les seves pre­ten­si­ons. Que­den mol­tes boi­res per esvair. Tindrà algun impacte deci­siu el blo­queig a Rússia, l’econòmic, l’espor­tiu i el de tota mena? Sen­tir-se ata­cat farà que Putin torni a l’espai polític i diplomàtic o deto­narà una reacció impre­vi­si­ble? Té sen­tit cas­ti­gar tot l’esport rus sabent que els grans per­ju­di­cats seran espor­tis­tes tan inno­cents com les vícti­mes civils dels pro­jec­tils que es dis­pa­ren a Ucraïna?

Trac­tant-se d’un per­so­natge d’aquest per­fil no hi ha res­pos­tes categòriques. Però un cop cons­ta­tat això, l’únic que no s’hi val és a no fer res. La inacció s’enten­dria única­ment com una con­cessió a la satra­pia, que és una con­ducta que mai es dona per satis­feta i sem­pre en vol més i més.