Quan el soci va votar en massa Laporta conei­xia la natu­ra­lesa del per­so­natge en la seva glo­ba­li­tat, i per tant, sabia de la impos­si­bi­li­tat de sepa­rar el Laporta per­so­na­lista del Laporta audaç, el Laporta exclo­ent del Laporta valent, el Laporta hiperbòlic en les for­mes del Laporta purità de l’estil. En defi­ni­tiva, el soci tenia constància de la com­ple­xi­tat del pack Laporta i de les con­tra­dic­ci­ons evi­dents de la seva obra de govern: men­tre el club pateix deses­ta­bi­lit­zació ins­ti­tu­ci­o­nal per la sor­tida del CEO, doncs res, el pri­mer equip recu­pera la iden­ti­tat fut­bolística per­duda durant els anys més fos­cos de Bar­to­meu.

Això és Laporta, no enga­nya, no s’amaga, no s’age­no­lla davant els poders fàctics de la plan­ti­lla, ni riu les gràcies als peri­o­dis­tes amb ganes de cobrar per nete­jar la repu­tació de pre­si­dents medi­o­cres, però alhora, aquest caràcter vis­ce­ral amb l’entorn con­du­eix a ter­ratrèmols cau­sats per un govern d’arrel popu­lista que hau­ria de ser impen­sa­ble en la política però –no ens enga­nyem– és efec­tiva en un món de sim­plis­mes men­tals com el del fut­bol. En defi­ni­tiva, Laporta és l’amic fat­xenda que després de tres copes diu que fotrà neteja a l’empresa i l’endemà al matí, quan tot­hom intenta sobre­po­sar-se a la res­saca, ell es posa al des­patx per apli­car les pro­me­ses de la nit ante­rior sense por d’equi­vo­car-se: mite per uns, botxí pels altres.

A par­tir d’aquí, doncs, és lògic que tin­gui ene­mics, però seria de justícia que els detrac­tors del ciga­le­risme com a mode de gover­nar el Barça reco­ne­gues­sin que, a pesar dels errors evi­dents durant aquest pri­mer any de man­dat, el joc del pri­mer equip ha tor­nat al punt de par­tida on el va dei­xar Laporta quan va mar­xar fa deu anys; i no, no val dir que el mèrit no és de Laporta perquè evi­dent­ment el pre­si­dent no entrena però el pre­si­dent deci­deix qui entrena.