L’esport també té 8-M per anys

La con­tri­bució de l’esport com a cre­a­dor d’estat d’opinió sem­pre és molt relle­vant, atès el seu poten­cial mediàtic. Per tant, imat­ges com la d’àrbi­tres dones diri­gint esport mas­culí d’alt nivell –cada cop més freqüents en bàsquet, encara mar­gi­nals en fut­bol– són exem­ples magnífics per difon­dre l’objec­tiu d’una igual­tat d’opor­tu­ni­tats real entre homes i dones. Opor­tu­ni­tats de feina i de retri­bució, un ter­reny aquest últim on queda moltíssim per con­que­rir. Han fet la feina, per exem­ple, els qua­tre tor­ne­jos de ten­nis del Grand Slam, que paguen pre­mis idèntics a homes i dones, i s’espera que poc a poc ani­ran arros­se­gant més orga­nit­za­dors. Avui mateix s’hi ha afe­git el World Padel Tour. També les fede­ra­ci­ons de fut­bol es van apun­tant a la igual­tat sala­rial. Fa uns dies s’ha cone­gut que l’US Soc­cer ha deci­dit que les dues selec­ci­ons dels EUA tin­dran la mateixa retri­bució, una equi­pa­ració que ja és vigent a Noru­ega, Nova Zelanda, el Bra­sil, Finlàndia, Dina­marca... El cas dels EUA és molt relle­vant perquè han gua­nyat la mei­tat dels vuit mun­di­als dis­pu­tats, inclo­sos els dos últims, i el seu emblema, Megan Rapi­noe, és una de les espor­tis­tes més popu­lars dels EUA i molt activa en les cau­ses per la igual­tat. Però si bé a nivell de selec­ci­ons la pari­tat sala­rial és una fita asso­li­ble en un ter­mini rao­na­ble, tras­lla­dar-la a l’entorn dels clubs en esports amb tanta tra­dició mas­cu­lina i tan poca feme­nina com el fut­bol exi­girà, més que temps i esforços, un replan­te­ja­ment com­plet per part dels orga­nis­mes espor­tius, tant per retri­buir com toca les espor­tis­tes com per pro­fes­si­o­na­lit­zar les com­pe­ti­ci­ons i comer­ci­a­lit­zar-ne els drets. Si es cuida, els diners arri­ba­ran.

És rigo­ro­sa­ment cert que les jor­na­des rei­vin­di­ca­ti­ves deca­uen quan ja no queda res per rei­vin­di­car. Lamen­ta­ble­ment, els argu­ments que sos­te­nen el 8-M no des­a­pa­rei­xe­ran en molts anys. La igual­tat entre tots els éssers humans és una aspi­ració glo­bal que dista moltíssim d’estar en vies d’asso­li­ment. I no cal anar a ter­ri­to­ris en guerra –on les diferències es con­ver­tei­xen en delic­ti­ves– per com­pro­var-les. En el nos­tre entorn, sens dubte prou con­for­ta­ble com­pa­rant-lo amb altres con­ti­nents, con­ti­nuen morint dones assas­si­na­des per homes del seu entorn fami­li­ars. Diferències sala­ri­als, en l’accés als llocs de res­pon­sa­bi­li­tat, dobles jor­na­des labo­rals... sem­blen menu­da­lla al cos­tat de con­duc­tes penals, però no ho són, no es poden rela­ti­vit­zar. Les pas­ses enda­vant que es regis­tren són escas­ses i des­es­pe­ra­da­ment len­tes.