Aquest Madrid no fa (tanta) ràbia

L’anta­go­nista defi­neix sem­pre la per­so­na­li­tat del pro­ta­go­nista, cre­ant una siner­gia d’opo­sició entre els dos ele­ments que pro­voca la rea­fir­mació de la pròpia iden­ti­tat. El Barça neces­sita el Madrid, i el Madrid neces­sita el Barça, com Joker neces­sita Bat­man i Son Goku neces­sita en Cor Petit. Sem­pre ha estat així. El Barça ha cres­cut entre els angles morts de la història men­tre el Madrid s’ha cons­truït gràcies a la mateixa, cre­ant d’aquesta manera un dua­lisme entre resistència i poder, resiliència i tri­om­fa­lisme. Així doncs, per tal de poder man­te­nir vius aquests rols és fona­men­tal que cada club tin­gui per­so­nat­ges adi­ents a aquests axi­o­mes, i d’aquí ve l’expressió clàssica entre els afi­ci­o­nats del Barça per defi­nir una tipo­lo­gia de juga­dor con­cret que diu: aquest és el típic que juga­ria amb el Madrid. Ras i curt, el fut­bo­lista que és una bar­reja de Buyo, Arbe­loa, Cris­ti­ano, Hugo Sánchez, Hierro, i Vol­de­mort.

Quin pro­blema tenim ara? Repas­sem l’ali­ne­ació d’ahir a Stam­ford Bridge. Cour­to­uis. Impos­si­ble odiar-lo perquè és impos­si­ble esti­mar-lo. Mendy. Si el trobéssim pel car­rer no sabríem ni qui és. Alaba. Si l’haguéssim vol­gut pel Barça ara no seria noble dir el con­trari. Militão. Un cen­tral del Madrid que no és brut jugant; ens té com­ple­ta­ment des­col·locats. Car­va­jal. El més pro­per al que ente­nem per un juga­dor del Madrid, però sense l’eix del mal creat durant els anys del mou­rin­hisme, perd tota la seva força. Kroos. Li deixo les claus de casa. Modric. Li deixo els fills. Case­miro. D’acord, seria l’anta­go­nista d’aquest equip, però no ens enga­nyem, en un país de cecs, el borni és el rei. Vini­cius. Són tant forçades les seves acti­tuds de mas­cle alfa que arriba a pro­vo­car com­passió. Val­verde. Duresa hon­rada, res a dir. Ben­zema. Molts mirem el Madrid per veure jugar Ben­zema. Ance­lotti. Quan puja la cella en senyal de des­a­pro­vació, doncs res, és irre­sis­ti­ble. Ja ho veieu. Drama abso­lut.

Així doncs, el bar­ce­lo­nista es troba amb el Madrid menys Madrid de la història i ha de bol­car les seves emo­ci­ons a l’enti­tat com a con­cepte, a l’acti­tud gran­di­loqüent i impe­rial de la caverna, al color blanc com a para­doxa d’una manera de fer, a la per­so­ni­fi­cació d’una part de l’afició i de la llotja d’una visió política cen­tra­lista que ens volen de la manera que sabem que ens volen. En defi­ni­tiva, són anys de con­cep­tu­a­lit­zar més la riva­li­tat que no pas de per­so­ni­fi­car-la en un juga­dor con­cret. L’arri­bada de Mbappé i un entre­na­dor por­ter de dis­co­teca son més necessàries que mai, ja que en el Barça, amb Xavi a la ban­queta i Pedri, Gavi, Ansu, i Nico a la gespa, ja hi estem posant de la nos­tra part perquè ens tor­nin a dir que pixem colònia.