El títol de la lliga de rugbi de la UE Sant­bo­iana és d’aquells èxits espor­tius que hau­rien d’omplir d’orgull qual­se­vol afi­ci­o­nat a l’esports, sigui o no segui­dor de l’equip o de la dis­ci­plina. El que es va viure diu­menge al Bal­diri Aleu i ahir en la rua de cele­bració ens demos­tra que en aquest món ultra pro­fes­si­o­nal de l’esport actual encara hi ha moments en què et pots retro­bar amb fets i coses que en algun moment havíem obli­dat. El rugbi és un esport pro­fes­si­o­nal, però sor­to­sa­ment encara con­serva mol­tes de les coses que l’han fet sem­pre dife­rent. I la final entre la Sant­bo­iana i l’Ordi­zia ens ho va tor­nar a demos­trar. Abans, durant i després que 30 juga­dors anes­sin a totes per ser cam­pi­ons. Tots els clubs, tots els juga­dors, ens expli­quen que la seva afició és la millor. No és cap tòpic. Cada club té el seu món i la seva gent, que els és fidel, viu el club de molt a prop i fa pos­si­ble que vagi tirant enda­vant amb un munt d’esforços anònims i gene­ro­sos. Com a Sant Boi de Llo­bre­gat amb la UE Sant­bo­iana cen­tenària. Ningú podia haver escrit un guió millor pel desen­llaç dels 100 anys del degà. Cam­pi­ons de lliga setze anys després i imba­tuts al san­tu­ari que porta el nom del fun­da­dor. A Sant Boi es crida aquests dies més i més fort que mai el “Ferro” que els impulsa i els dona força.