Aquest arti­cle podria fer una glossa –una més– de la per­sistència del Girona, de l’empa­tia de Míchel o del gegan­tisme espor­tiu i per­so­nal de Marc Gasol, però com que em faria pesat i repe­ti­tiu, jus­ti­fico en els més de 35 anys fent peri­o­disme espor­tiu el fet de caure en la temp­tació de la pri­mera per­sona, de la bata­lleta de vell. El bàsquet és un dels esports més estre­ta­ment lli­gats a la meva vida pro­fes­si­o­nal. El meu debut en la plan­ti­lla d’un diari va tenir com a encàrrec reco­llir –des d’un telèfon fix, per des­comp­tat– la crònica del debut del Valvi Girona a pri­mera B, el 27 de setem­bre del 1986. Quan va pujar a l’ACB el 7 de maig del 1988, els par­dals al cap pro­pis d’un aju­dant de redacció de 22 anys amb tota la vida pro­fes­si­o­nal al davant feien com­pli­cada la presa de consciència d’haver vis­cut un fet històric per a Girona. Vint anys més tard (2008), haver de rela­tar la cai­guda a l’infern d’aquell pro­jecte tan arre­lat soci­al­ment a Girona sí que va ser un impacte. Sota el nom d’Akas­vayu, el club havia vis­cut tres anys en una ficció, clara­ment per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats, sem­pre arra­pat a la fugida enda­vant, i sucum­bia a la irres­pon­sa­bi­li­tat d’alguns i la falta de vigilància d’altres. Tor­nant de Bada­lona després de l’eli­mi­nació con­tra la Penya de Ricky i Rudy, la con­versa amb els com­panys Jordi Prat –quants after hours tan­cant pla­nes fora de temps, oi Jordi?– i Raül Muxach girava al vol­tant del futur de Marc Gasol i d’un hipotètic conill sal­va­dor que mai no va sor­tir del bar­ret d’Akas­vayu.

En l’equip que va escriure l’epíleg hi jugava Marc Gasol, i també el lle­gen­dari Darryl Midd­le­ton i Víctor Sada, tots dos pre­sents a Fon­ta­jau el cap de set­mana. “No ho podies ni somiar, quan Akas­vayu es va enfon­sar!”, em cri­dava diu­menge Gerard Darnés a prop de Toni Espi­nosa men­tre una ger­nació espe­rava la sor­tida dels juga­dors. I no, no m’ho pen­sava jo, ni tam­poc ell, encu­nya­dor del terme Akus­baixu –defor­mació fonètica de a que us baixo i empa­ren­tat amb el nom del patro­ci­na­dor Akas­vayu.

Marc Gasol és l’artífex des de tots els punts de vista d’aquest somni fet rea­li­tat. Ja és un per­so­natge deter­mi­nant en la història del bàsquet gironí. La des­feta del 2008 va ser tan dolo­rosa, tan feri­dora, que en l’horitzó imme­diat només hi havia espes­sor. Marc Gasol se’n va anar a l’NBA. Quan va expli­car que aca­ba­ria la seva vida espor­tiva a Girona, poc crèdit se li va ator­gar. Amb els anys i a còpia de con­fir­mar amb fets els seus com­pro­mi­sos, la cre­di­bi­li­tat va anar a l’alça i ja ha estat inqüesti­o­na­ble des que va fun­dar el Bàsquet Girona, el 2014. “Vull veure com reac­ci­ona Girona perquè si això no arrela o no és ben comprès, ho dei­xaré córrer; no tin­dria cap sen­tit man­te­nir un arti­fici”, em deia en una de les seves visi­tes esti­uen­ques. Queda clar que hi ha hagut res­posta, que hi ha arre­la­ment, que la idea de vin­cu­lar l’Uni i el Bàsquet Girona, Marc Gasol i Laia Palau, té un poten­cial incal­cu­la­ble i que els límits són inde­fi­ni­bles si la res­pon­sa­bi­li­tat de la gestió no posa en risc els pro­jec­tes. En aquest aspecte, l’Uni ha mar­cat una nova referència i ha des­ter­rat velles mane­res de fer. Avui, una mega­lo­ma­nia com la d’Akas­vayu només cau­sa­ria rebuig.

Amb la vista fixada en el genoll esquerre de Marc Gasol abans de la final, una pel·lícula de 34 anys de bàsquet passa a tot drap i en pocs minuts per la meva pan­ta­lla ima­ginària. Hi sur­ten cen­te­nars de juga­dors, juga­do­res, entre­na­dors i entre­na­do­res, els d’aquest arti­cle i moltíssims més que no hi sur­ten. Moments com el tir lliure fallat per Costa per aga­far el rebot d’atac i donar-la a Mar­gall perquè amb un tri­ple remuntés un par­tit per­dut con­tra el CAI, com els dego­ters a Palau que van acce­le­rar la cons­trucció de Fon­ta­jau, com la metra­lleta d’Iva­no­vic que es va lesi­o­nar quan era l’estre­lla de la lliga, com el dramàtic play-off con­tra el Breogán del 1995, com el dia que tor­nant d’un viatge em van dir que s’havia mort el meu avi, com la lliga cata­lana de Chris Corc­hi­ani que vaig haver de veure en VHS perquè la Fina i en Jordi van deci­dir casar-se aquell dia i era o la boda o la vida, com la mai prou valo­rada semi­fi­nal de la Korac del 2000 con­tra el Lle­mot­ges, com el tri­ple de mig camp de Myers con­tra el Bil­bao el dia del mal de ven­tre que em va aca­bar envi­ant a la sala d’ope­ra­ci­ons, com l’eter­na­ment com­pe­ti­tiu Midd­le­ton –“Ei, que jo encara vull jugar”, encara em diu, a punt de fer-ne 56, com jo mateix–, com les penúries crei­xents en l’inici del segle XXI segui­des del títol de la FIBA Cup i la final per­duda de la ULEB Cup en aque­lla des­me­sura de l’últim tri­enni. I, ja mort el rei, com el clau roent del Sant Josep i el seu cor­res­po­nent fune­ral (el segon). I com la Lliga Feme­nina de l’Uni el 2015 i el 2019 i les grans victòries en l’Euro­lliga que ens han inflat els pul­mons.

Quan escri­via de bàsquet, el meu ritual al final de les grans cites era, des del par­quet, sen­tir el silenci allà on el sonòmetre havia col·lap­sat i obser­var la grada buida amb les res­tes de la bata­lla. Diu­menge no hi havia manera que Fon­ta­jau quedés buit, com si ana­to­mit­zar la inten­si­tat d’aquell ins­tant exigís una llarga des­com­pressió per abai­xar l’adre­na­lina.

Entre les abraçades amb els de la meva època, una de molt espe­cial i efu­siva amb Jordi Plà, ara direc­tor espor­tiu del club i abans peri­o­dista a El 9 i L’Espor­tiu. Van ser quinze anys de cos­tat (lite­ral­ment), de no ren­dir-se fins a tenir l’entre­vista impos­si­ble i de ses­si­ons antològiques de bàsquet, de gaso­lina i de tot, que em feien veure que era molt més pro­fitós escol­tar que xer­rar.

Quan l’antic CB Girona ago­nit­zava vaig escriure un arti­cle, gai­rebé un epi­tafi, titu­lat Que tin­guem sort i que, com la cançó de Lluís Llach, s’aca­bava amb un lacònic “mal­grat la boira, cal cami­nar”. Girona ha tin­gut sort amb Marc Gasol. Ara convé talent per pla­ni­fi­car, cri­teri per deci­dir, res­pon­sa­bi­li­tat per admi­nis­trar i habi­li­tat per com­pe­tir. Serà la manera d’esqui­var emboi­ra­des i que mai més hagi d’expli­car bata­lle­tes per cele­brar un ascens.