Umtiti i el senglar (primera part)

Per tal de dis­tin­gir la relació humana amb l’esport podem crear dos grups gene­ra­lis­tes de fàcil reco­nei­xe­ment pel ciu­tadà mig. En pri­mer lloc tenim els extre­mis­tes que podem divi­dir en dos sub­grups: per una banda tro­bem els al·lèrgics per con­vicció que resu­mei­xen els seus movi­ments cor­po­rals en l’arqueig del braç a l’hora d’obrir la nevera, i d’altra banda, els que viuen per por­tar el cos al límit com a teràpia men­tal i per tant, bus­quen com­pe­ti­ci­ons a mode de desem­bar­ca­ment de Nor­man­dia on estan obli­gats a defe­car al bosc, pixar a una ampo­lla per beure, i en cas de mort, fecun­dar qual­se­vol ésser viu per per­pe­tuar l’espècie. Lla­vors, en segon lloc, ens tro­bem una massa hete­rogènia que hi esta­bleix una relació més o menys rao­na­ble, més o menys contínua, més o menys equi­li­brada, on l’esport és una via de man­te­ni­ment físic, de com­ba­tre els desa­jus­tos ali­men­ta­ris, i en defi­ni­tiva, de cert des­cans men­tal i fugida fami­liar momentània. Aquests segons no som millors, sen­zi­lla­ment som més con­ver­gents, neu­tres, adap­ta­bles, i per tant, la soci­e­tat ens observa amb l’accep­tació del que mai pren part del tot de les cau­ses per­so­nals.

Anem el tema, el pro­blema d’estar al segon grup és que al tenir una amor dis­con­tinu amb l’esport doncs el ren­di­ment també és molt can­vi­ant el temps, així doncs, el mateix recor­re­gut el pots fer amb certa solvència durant un temps, o estan al límit de l’infart i tres embòlies durant una tem­po­rada, i un ser­vi­dor, ara mateix, està en aquesta segona fase de rodo­lar més que córrer i de bus­car sem­pre el fet de moure’s a favor de vent per fer la tasca més lleu­gera. Així doncs, la set­mana pas­sada, quan vaig apro­fi­tar la llum ten­dra de l’hora baixa per anar a fer el meu recor­re­gut habi­tual als vol­tants del meu poble que tant estimo i tots hi veniu a viure, ja vaig notar al cap de poc estona que no anàvem bé, més ben dit, vaig enten­dre ràpid que la cosa pin­tava molt mala­ment i les cames no em res­po­nien per motius rela­ci­o­nats amb la falta de son, excés de gelats, i un his­to­rial mèdic per­so­nal que tam­poc cal expli­car però pro­voca cai­gu­des físiques impor­tants sense jus­ti­fi­cació prèvia.

Davant d’aquest fet vaig deci­dir anar a poc a poc a veure fins on era capaç d’arri­bar, vaig fer el camí flu­vial, el cemen­tiri, vaig bai­xar per Sant Mena i al camí de dar­rera la Mas­sana (ja sabeu on visc) ja no podia més i vaig començar a cami­nar. Les cames em falla­ven quan ens vàrem tro­bar. Va ser de cop, no el vaig veure arri­bar bàsica­ment perquè no veia res, va ser com una apa­rició i el tenia a dos metres, a davant meu, cami­nant len­ta­ment, com si la meva presència li importés una merda, i de cop, no sé perquè es va fre­nar i em va mirar de reüll. Vaig que­dar més quiet del que estava recor­dant el sen­glar que havia sor­tit del mar i havia ata­cat una dona. No hi havia ningú més, només ell i jo, i de moment tenia la tran­quil·litat de saber que ell no podia ima­gi­nar que estava com un Umtiti després d’un par­tit de Copa, i just en aquests ins­tant, va començar la relació més fas­ci­nant que ha tin­gut mai un home amb un sen­glar.