Hi ha una pràctica de la gan­du­le­ria men­tal tan estesa que, si no es fa ser­vir, l’usu­ari del dis­curs es perd i el seu autor fra­cassa. Es tracta de recórrer als clàssics o, més ben dit, a les cites; perquè recórrer als clàssics s’ha de fer sem­pre, si no es vol engrui­xir la xim­ple­ria gene­ral. Allò que no, i que con­de­cora l’esno­bisme, és fer-ne pro­clama, com el mili­tar -i, en la civi­lit­zació falsa on vivim, la poli­cia-, que es pre­senta en soci­e­tat amb la malla de meda­lles al pit com una armi­lla anti­ba­les.

En fi, que no direm que podríem treure del mes­tre Sunzi i del seu Art de la guerra (o de qual­se­vol manual pri­me­renc de l’espe­ci­a­li­tat del per­so­natge que ens ocupa) l’estratègia ele­men­tal de les esco­les de nego­cis a l’hora d’endi­nyar-nos un qual­se­vol pro­ducte, que, no fa ni quinze dies, l’expre­si­dent del Barça ha apli­cat amb la col·labo­ració impa­ga­ble -i és un dir sarcàstic- dels dia­ris, de les ràdios i de les tele­vi­si­ons tan obe­di­ents del codi deon­tològic periodístic com un Far­re­ras qual­se­vol, una Bar­celó tan veraç com un bit­llet de trenta euros, una Griso de pa sucat amb oli i tants i tants d’altres que si la pro­fessió i les seves uni­ver­si­tats no s’ho fan mirar, ja els podem enviar a pas­tar fang a tots ple­gats i tor­nar-nos-en a missa.

Men­tres­tant, entre­tin­guem-nos obser­vant com el senyor San­dro Rosell s’ha estat uns quants dies als titu­lars de l’escena pública pon­ti­fi­cant a tot i a dret que és un ges­tor de pri­mera i que podria pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons muni­ci­pals de Bar­ce­lona per treure les deci­si­ons impor­tants dels polítics incom­pe­tents i dei­xar-les a mans dels qui hi ente­nen: ell i els seus sequaços.

L’estratègia con­sis­teix a ofe­rir el pro­ducte sense tenir-lo a les pres­tat­ge­ries amb la fina­li­tat d’obser­var com fer­menta la neces­si­tat d’adqui­rir-lo -com un glo­bus sonda, en diuen els mes­tres de demoscòpia (ves quins altres). Doncs bé, ara estem en aquest temps pro­gra­mat pel màrque­ting (que és la manera pro­vin­ci­ana d’ano­me­nar la ciència -més sar­casme- de la mer­ca­to­lo­gia), de què va diplo­mar-lo el molt religiós negoci d’ESADE perquè li servís, a 26 anys, és a dir, car­re­gat d’experiència, per entrar a tre­ba­llar -eps, manant ja, només fal­ta­ria- al Comitè Orga­nit­za­dor dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona després de pas­sar per la rigo­rosa selecció dels currículums encapçalats pel mèrit de ser fill de casa bona.

Vegem, però, de quina mena de ges­tor es vanta, si és el fona­ment demo­li­dor del Barça. Recor­dem que amb la seva pre­sidència es van podrir els patri­mo­nis tan­gi­bles i intan­gi­bles -hono­ra­bi­li­tat inclosa- del Barça i va ser un insult cons­tant a tots aquells valors humanístics que la seva diplo­ma­tura jesuítica mal decora. L’incrèdul pot reme­tre’s a les pro­ves de la seva experiència comis­si­o­nista, que mul­ti­plica per mili­ons el sou de qual­se­vol decència. Afa­nyem-nos a cons­ta­tar, però, perquè el murri vene­dor hi juga per fer xan­tatge emo­ci­o­nal a l’objec­tiu de l’estratègia- , que no hi ha, lite­ral­ment, dret als dos anys que li van fer pas­sar a la presó les mar­tin­ga­les de la magis­trada del Tri­bu­nal Suprem espa­nyol, Car­men Lamela, qui, poti­ne­jant la pro­fessió i la seva des­honra, tant arruïna l’auto­ri­tat de la judi­ca­tura com ell la riquesa del Fut­bol Club Bar­ce­lona.

El més trist del cas, és, però, que la xim­ple­ria gene­ral que dèiem, n’arriba a ser tant, que una cita inflada com la diplo­ma­tura d’una escola de nego­cis al ser­vei de les elits clas­sis­tes i un posat de quan en dèiem “pijo” és prou capaç de donar-li els vots d’un altre de tan fat­xenda com ell, l’anti­ca­talà Valls, i votar-li la pre­sumpció que ja fer­menta tant com la matèria pri­mera de l’adob dels porcs i del com­pos­tatge de les vaques.