Pocs tre­balls com el de fut­bo­lista tenen una relació tant bèstia entre màxima ren­di­bi­li­tat econòmica i poca dedi­cació tem­po­ral de la pro­fessió, si tenim en compte, evi­dent­ment, que un fut­bo­lista d’elit esdevé un mili­o­nari jubi­lat a l’edat que molts joves de trenta i pocs seguei­xen com­par­tint pis per poder subs­ti­tuir a pesar de tenir una feina rao­na­ble. S’ho han gua­nyat? Rela­ti­va­ment, diguem que tenen la for­tuna de tenir habi­li­tat en un aspecte amb molta sor­tida econòmica en el mer­cat, men­tre la resta de mor­tals tenim enveja, també s’ha de dir.

Per tant, par­tint d’aquesta pre­missa labo­ral del món del fut­bo­lista, és inac­cep­ta­ble a nivell ètic acti­tuds exe­cra­bles com les de Raúl de Tomás, un d’aquells per­so­nat­ges sal­vats pel fut­bol que mos­tren un com­por­ta­ment man­cat d’escrúpols per acon­se­guir el que els interessa, tot duent a sobre la taula el gran pro­blema del negoci de la pilota: els con­trac­tes empre­so­nen els clubs però el fut­bo­lista fa el que li surt de l’entre­cuix si el pacte no li convé per un tema econòmic o perquè Júpiter no està ali­neat amb Saturn.

D’aquesta manera, els fut­bo­lis­tes, per­so­nat­ges no necessària­ment pre­pa­rats per la vida real, son amos i senyors en tot moment del seu futur dei­xant a l’esto­cada els clubs si d’aquesta manera acon­se­guei­xen el que anhe­len. Així doncs, l’Espa­nyol es troba amb unes sen­sa­ci­ons fut­bolísti­ques hor­ri­pi­lants perquè no han qua­drat aquell que es sap impres­cin­di­ble de cara el gol, fent que el futur espor­tiu depen­gui de la volun­tat d’un capritxós sense recels a l’hora de dei­xar tirat el club que el va sal­var de l’ostra­cisme por­tuguès. En defi­ni­tiva, De Tomás és l’exem­ple clar de com el fut­bol pot treure el pit­jor de nosal­tres, i com és de neces­sari que els clubs gua­nyin poder i tin­guin valen­tia per dir a un juga­dor: nosal­tres no et venem i si et negues a jugar, cap pro­blema, ens veu­rem als tri­bu­nals men­tre et que­des sense Mun­dial.