M’agra­da­ria ser espa­nyol, dels que quan sen­ten par­lar un com­pa­tri­ota a les tari­mes més expo­sa­des a l’expansió i a la pro­pa­ganda del món es veuen pres­ti­gi­ats i reco­ne­guts com a per­so­nes que exis­tei­xen sota la capa del sol. Fins i tot, ser dona, per poder dir, quan veig i sento Ale­xia Pute­llas eixam­plant l’escletxa que esberla la presència monolítica dels homes en els espec­ta­cles espor­tius, que em repre­senta perquè és de les meves. Però coi, una cosa i l’altra se’m neguen, perquè quan Ale­xia Pute­llas (tan mudada i pre­pa­rada per a l’ocasió, que es veu que té cura de la imatge que pro­jecta) res­pon en cas­tellà les pre­gun­tes que li fan tot seguit de rebre un altre premi de la UEFA, queda clar, als ulls del món, que d’una fut­bo­lista tam­poc ningú no es refia que sigui capaç de fer un dis­curs, que a Espa­nya es parla cas­tellà i que la resta són par­ti­cu­la­ri­tats –si se n’assa­ben­ten– d’estar per casa.

Si se n’assa­ben­ten, dic, perquè el mis­satge que arriba als qui obser­ven el món a través de les pan­ta­lles –que és la immensa majo­ria de la població– és que la diver­si­tat i la intel·ligència no exis­teix i que, a qui pretén vin­di­car-les, se l’expulsa, perquè fa nosa. Si no, recoi, tam­poc no costa tant ave­sar el món a sen­tir el dis­curs de la diver­si­tat que l’evo­lu­ci­ona; i que no se’m digui que cadascú pot par­lar com vul­gui, ni comèdies de lli­ber­tat d’elecció ni altres men­ti­des cas­tra­do­res, perquè només té lli­ber­tat de par­lar com vul­gui qui fa ús de la llen­gua que s’imposa.

Encara tin­drem sort dels fran­ce­sos i dels ale­manys que, a vega­des, fent ser­vir les seves llengües impe­ri­als, guaita tu, sense saber-ho, venen a la nos­tra.

Par­ti­cu­la­ri­tats, sí i només d’estar per casa gràcies a les pin­ze­lla­des lingüísti­ques de la Rosalía, la can­tant de moda de les noves escla­ves de l’explo­tació dels mas­cles basada en la domes­ti­cació de les feme­lles, i a la resistència d’una altra pel·lícula rural, Alcarràs, tan cos­tu­mista com la llen­gua folklòrica amb què ens llença al món com una peça de museu.

Als qui ja fem nosa i la coherència encara ens importa (i que resis­tim més i millor que qual­se­vol dona cas­trada), que la igual­tat entre les per­so­nes només s’exer­ceixi a favor d’una manera tan ser­vi­cial de ser dones i amb el mateix llen­guatge monolític dels patri­ar­ques (se’n diu així?) o dels mas­cles ens porta a pen­sar que tot ple­gat no sigui sinó una mos­tra més de seguir la moda de la imbe­cil·litat, com en diu l’arqueòleg Eudald Car­bo­nell, que ens ani­quila.