Els gols extra­or­di­na­ris de Robert Lewan­dowski en el Barça emba­da­lei­xen tant els culers, per quan­ti­tat i per fac­tura, que tor­nem a tenir el verí ficat a casa.

Aquests dies que era a Varsòvia per jugar per a l’Asso­ci­ació Polo­nesa de Fut­bol va fer unes decla­ra­ci­ons com a capità de l’equip que repre­senta els interes­sos del seu Estat en què es com­pro­me­tia a posar-se, com a braçalet acre­di­ta­tiu d’una dis­tinció tan visi­ble, la ban­dera d’Ucraïna en el mun­dial de Qatar; és a dir, a por­tar la insígnia d’Ucraïna per sobre de l’uni­forme fut­bolístic de Polònia. I la raó que va donar, vin­di­car el dret dels pobles que llui­ten per la seva lli­ber­tat, era men­tida. Si més no, tenint pre­sent un parell o tres de coses.

La pri­mera que ens hau­ria de fer arru­far el nas és que s’apunti a la vin­di­cació tot just ara que resulta que és un Estat el que rep l’agressió d’un altre; de pobles, pot­ser que observi els dos enfron­ta­ments espor­tius per als quals ha hagut de dei­xar la dis­ci­plina del Barça: con­tra la selecció dels Països Bai­xos –que no del poble d’Holanda sola­ment– i con­tra Gal·les, que no con­tra l’Estat del Regne Unit, on aquesta part de la nació gal·lesa s’aixo­pluga.

Aju­dar a con­fon­dre estats amb pobles té tanta mala bava com absol­dre els estats dels crims de què acu­sen les naci­ons que els moles­ten. I això, si no és fei­xisme, poc en falta. I aquests dies tenia exem­ples al davant de selec­ci­ons que no ho con­fo­nen, per ado­nar-se’n.

La segona que comença a pas­sar de taca d’oli és que s’apunti al cinisme d’indig­nar-se per l’agressió al Don­bass i altres zones d’Ucraïna tot just ara, quan ja fa, per donar una dada, qua­tre anys que Ser­gei Loz­nitsa va denun­ciar-la en la pel·lícula del mateix nom, pre­mi­ada a Canes, Sevi­lla, nomi­nada als Oscar... i que pot veure al sofà de casa, o pas­sant per alt tan­tes i tan­tes agres­si­ons a pobles (els uigurs, que no exis­tei­xen?) de fa anys i de cada dia. El que passa pel ter­ri­tori d’Ucraïna ja va ser trist i indig­nant a Txernòbil i a Cri­mea i ves comp­tant, perquè ara una per­sona amb tant de ressò i de qui ens agra­den tant els xuts i la seva visió del gol ens enredi amb el papa­na­tisme insul­tant dels ser­vi­dors dels estats que tenen els pobles com a carn de canó dels seus interes­sos (que són els dels de qui en viuen).

I la ter­cera, que ens enve­rina i que també res­pon a unes decla­ra­ci­ons seves: es veu que li agrada tant el poble de Bar­ce­lona que ja és capaç de dema­nar, en cas­tellà, men­jar als res­tau­rants, perquè ja n’aprèn l’idi­oma.