Lewan­dowski és l’ultima ele­gia a la gene­ració dels vui­tanta, el record dels dies dau­rats a camps per­duts entre car­re­te­res secundàries, l’epíleg al dar­rer estiu de la nos­tra joven­tut fut­bolística, la rei­vin­di­cació de la savi­esa física per sobre de la impul­si­vi­tat jovenívola. Com a con­seqüència d’aquest fet, els deca­dents de la meva gene­ració ens el sen­tim més nos­tre que qual­se­vol altre perquè ens regala la melan­gia de pen­sar que es pot valer cin­quanta mili­ons en edat avançada, i que reben­tar defen­ses quan ja estàs jugant els bisos de la teva car­rera, tan sols és com­pa­ra­ble a un crowd­sur­fing de Bruce Springs­teen als seus setanta men­tre canta a pulmó Hungry heart.

A més, l’amic Robert gua­nya par­tits en qual­se­vol cir­cumstància, no dis­tin­geix el camps car­re­go­sos de les cites antològiques, i pres­si­ona qual­se­vol por­ter igno­rant l’èpica del moment, cons­ci­ent que en arri­bar a una edat, la rutina és glòria perquè el temps és limi­tat i el pri­vi­legi de viure a l’Olimp és caduc. Així doncs, Lewan­doski és la sin­gu­la­ri­tat impa­ga­ble que ha con­tex­tu­a­lit­zat a tot un ves­ti­dor la neces­si­tat de tenir clara la fini­tud de la seva vida fut­bolística: viure la pro­fes­si­o­na­li­tat des de la urgència d’expri­mir cadas­cun d’aquests moments de pri­vi­legi reser­vats per als esco­llits.

Per tant, en Robert fugi­ria d’aque­lla ciu­tat dels immor­tals de Bor­ges, on els homes eterns mos­tren el gest amarg del que ignora la mort, i men­tre escapa d’aquesta civi­lit­zació d’infeliços, ens ajuda a recor­dar que no ens podem per­me­tre el luxe de dei­xar de gau­dir-lo, i que un gol com aquest al camp del Mallorca no el teníem des de la marxa de Messi nord enllà: el detall excels del pin­tor moder­nista que a través del seu traç sac­seja les emo­ci­ons d’un públic entre­gat que l’expri­mirà sabent que ara mateix, al Camp Nou, la paraula feli­ci­tat té gust de gene­ració dels vui­tanta i s’escriu en polonès.