El Barça, trepitjat a Europa

La polèmica amb les mans és tan vella com el fut­bol. Que si la volun­ta­ri­e­tat, que si la inten­ci­o­na­li­tat, que si la natu­ra­li­tat de la posició, que si l’acci­den­ta­li­tat. Han anat reto­cant les nor­mes, però no hi ha manera d’acla­rir-se. Que els pro­ta­go­nis­tes no tin­guin clar quan són mans i quan no –la reacció a les xar­xes de juga­dors i entre­na­dors que no tenen res a veure amb els equips impli­cats n’és una bona mos­tra– és molt mal senyal. I el VAR, que teòrica­ment havia d’aju­dar a mini­mit­zar errors i injustícies, no ha resolt res. El vide­o­ar­bi­tratge es con­ver­teix en una eina per­versa si els que en fan ús deci­dei­xen que una jugada es revisa i una altra no, si can­vien de cri­teri o de llistó a dis­creció. Perquè el VAR és una tec­no­lo­gia al ser­vei d’unes per­so­nes que pre­nen deci­si­ons i que s’equi­vo­quen. Amb l’agreu­jant que ara tenen totes les càmeres per revi­sar i són capaços d’obviar una acció que tot­hom ha vist.

Pocs casos més para­digmàtics tro­ba­rem que les mans de Dum­fries. Cla­mo­ro­ses, se les pot empas­sar l’àrbi­tre, però no s’aguanta per enlloc que Pol van Boekel –el mateix que no va voler veure un penal de lli­bre a Dembélé a Munic– no li faci asse­nya­lar penal. Té tota la raó el Barça d’irri­tar-se, perquè en eli­mi­natòries (com si ho fos) amb mar­ca­dors ajus­tats, deci­si­ons com aquesta poden aca­bar deter­mi­nant una eli­mi­nació. Però no tot ho explica l’arbi­tratge, perquè l’equip va fer un par­tit molt dece­be­dor con­tra un rival que estava en crisi. Volia fer anar de bòlit l’Inter amb un plan­te­ja­ment ofen­siu i va ser estèril, pla i pre­vi­si­ble com poques vega­des. Sense Lewan­dowski, res de res. Els extrems, nuls, un per des­es­pe­ració i l’altre per desac­ti­vació.

No hi ha manera d’alçar la veu a Europa. Tot el con­trari. El mal­son és con­tinu. Fa temps que el Barça ha per­dut hege­mo­nia a Europa, i tot s’hi bar­reja. Pèrdua de res­pecte, frus­tració i impotència. Tot­hom el tre­pitja, tot­hom s’hi veu amb cor. I dime­cres, una final sense xarxa. A l’octu­bre.