A cop calent, a cagar a la via!

Ni amor propi, ni baja­na­des. Que Xavi digui, en aca­bar l’enfron­ta­ment al San­ti­ago Ber­nabéu, que, al final del par­tit, havien tirat d’amor propi però que no n’hi havia hagut prou és venir-nos amb romanços o fotre’ns pel boc gros les excu­ses de qui mal paga. És des del pri­mer xiu­let que hi ha d’haver més sang que no pas orxata a les venes. L’amor propi dels juga­dors, al culer, li ser­veix de ben poca cosa; el que li cal és veure que al camp hi ha pen­sant, cor­rent i fent anar la pilota cap a la línia de gol un gra­pat d’atle­tes amb la sang dels segui­dors del Barça. I no; ahir, al camp del Madrid, vam tor­nar a veure un gra­pat de juga­dors prou capaços arros­se­gant els peus pel pedre­gar d’un excés de tocs de pilota, males deci­si­ons i manca de nervi. Patir una altra vegada les man­can­ces de Bus­quets i els espais oberts amb juga­dors espe­rant la pilota que va len­ta­ment, amb més de dos i de tres tocs des­es­pe­rants, d’un número a un altre pel cantó espès de la defensa contrària com un joc del milió enfer­rit­jant-se i, aquests matei­xos espais, al propi camp, veure’ls coberts per un con­tra­a­ta­cant madri­leny sense cap impe­di­ment ni obs­ta­cle no és que des­es­peri a la butaca, és que fa venir ganes de sal­tar al camp i fotre’ls a cada un una bona cla­te­llada amb la mà plana. Això, a cop calent, perquè, a cop tebi, sal­varíem Ter Ste­gen, Gavi i Ansu Fati i, pot­ser, Lewan­dowski, que corre, es des­marca i es fa fotre, sobre­tot quan la pre­visió de Dembélé torna a demos­trar que, el dia que al pati de l’escola devien apren­dre a pas­sar la pilota a qui té la millor opció, devia fer cam­pana. Per aca­bar-ho d’ado­bar, torna al camp Fer­ran Tor­res i, quan espe­rem l’enèsima errada a bar­raca buida, toca la pilota prou bé per fer-nos pen­sar que, tal com juga el Barça, no ens deixa enten­dre res: ni que s’hagi bes­can­viat per l’errada del polonès, ni que les teves meves tan pro­me­te­do­res quan començava la tem­po­rada de Balde amb els recar­gols tan ben pro­jec­tats de Rap­hinha s’hagin de guar­dar al racó de la frus­tració, on reposa l’espe­rança que Eric Gar­cia deixi d’errar-ne tan­tes.

Errors de juga­dors, errors de pressió, errors de con­tundència, errors de bas­cu­lació, errors de pis­sarra, errors d’estratègia (ai, la dèria dels espais petits en un eixam de potes de defensa, quants diners no hi ha mal­ba­ra­tat el Barça)... Amb el cap fred, tots es posen a lloc, es rumien i es cor­re­gei­xen; però, amb el cap calent, que és el que tots aquests errors escal­fen –i a Madrid? Al Ber­nabéu?–... Tots, excepte, pot­ser, els que hem dit, un rere l’altre afi­le­rats, a córrer fins que la llen­gua no els toqui a terra, i a cagar a la via!