El punt G de Dani Alves

Es lle­gei­xin com es vul­guin les decla­ra­ci­ons fil­tra­des fins ara des de les instàncies juri­di­co­po­li­ci­als a El Periódico, El Mundo, La Van­guar­dia i als seus dia­ris espor­tius dels fets ocor­re­guts durant 16 minuts al vol­tant de les 4.30 h del 31 de desem­bre al caríssim club noc­turn Sut­ton de l’emblemàtic car­rer de Tuset de Bar­ce­lona, no cal dir que el juga­dor amb més títols de la història del fut­bol, Dani Alves, té la pre­sumpció d’innocència ben enfan­gada i que la jove denun­ci­ant de la vio­lació, la de cul­pa­bi­li­tat sola­ment apun­tada pels suïcides de l’escarni públic, perquè, com sol pas­sar, a l’atri del tem­ple de la justícia hi ha el mer­cat de la car­nassa.

Sigui quin sigui el resul­tat del sumari que ins­trui­ria la magis­trada María Con­cepción Cantón, titu­lar del jut­jat número 15 de Bar­ce­lona, segons El Caso/El Naci­o­nal.cat, o la magis­trada Anna Marín, o Marin, segons la cro­nista del diari dels Godó, que cor­res­pon­dria a la jut­gessa subs­ti­tuta Anna Marín Romance, tal com pun­tu­a­litza el Sala­manca Hoy, i apa­reix en la llista dels nome­na­ments de jut­ges subs­ti­tuts del Con­sell Gene­ral del Poder Judi­cial de l’11 d’agost, a la pales­tra pública (i excu­sin la redundància) el judici s’està coent amb el refre­git habi­tual dels conei­xe­ments, les opi­ni­ons i els comen­ta­ris del boca-ore­lla i, sobre­tot, de les ins­truc­ci­ons intuïdes com a majo­ritàries.

Com­bre­gar amb les rodes de molí que entre les reco­ne­gu­des com a vícti­mes del ter­ro­risme no hi ha vic­ti­mis­tes és tan greu com creure que la víctima d’una vio­lació en un reser­vat exclu­siu d’un local d’oci noc­turn una mica de culpa deu tenir per haver-se acos­tat tant a les bra­ses.

Perquè sí, cer­ta­ment, l’experiència de la dansa induc­tora a l’apa­ri­a­ment car­nal està tan estesa i expo­sada que la frus­tració de no ser l’objecte del desig d’algú pot optar a des­pi­tar-se cen­su­rant-lo, com farien bea­tes i inqui­si­dors, o a per­ce­bre’l com la crida sal­vatge de la llei de la selva i res­pon­dre-hi com un mas­cle alfa incapaç de sobre­po­sar-se a la segre­gació de les hor­mo­nes.

O hi ha una altra sor­tida, que pot­ser ens mos­tren els ado­les­cents defe­nes­trats per la moral del segle; una moral que, oscil·lant entre els refe­rents obso­lets i els que tot just s’ense­nyen, va tan per­duda que no és gens estrany que al davant d’un cas com el que ens ocupa con­demni i absol­gui víctima i cul­pa­ble gai­rebé a parts igua­la­des, en la pales­tra moderna dels mit­jans de difusió de la xer­ra­meca mediàtica.

Fins i tot con­sen­tint, per poc que sigui, la sim­pli­ci­tat de defi­nir-la com un ball pro­vo­ca­tiu de calents men­tals i d’escal­fa­bra­gue­tes, si ens reme­tem a la dansa de l’apa­ri­a­ment feta pública no fa ni quinze dies amb la fil­mació dels balls sexu­a­lit­zats –per­reo, twerking o dem­bow– dels menors de la dis­co­teca Pam­para Tar­des, orga­nit­zada a la sala Outoff del barri de les Corts, a tocar del Camp Nou, on jugava Alves, hem de con­ve­nir que és tan evi­dent el fet al vol­tant del qual for­ma­litza el ritme que perd, per un sim­ple procés de folk­lo­rit­zació, el sig­ni­fi­cat de crida.

Per dir-ho ras i curt, no hi ha pro­vo­cació més enllà del cap calent de qui té la sexu­a­li­tat repri­mida; i aquest és el punt greu de con­fon­dre mas­cle per home.