Ja han sor­tit els sepul­cres blan­que­jats, les rates de sagris­tia, els blan­que­ja­dors dels de sem­pre, els mise­ra­bles que han tret el cap del seu cau de rose­ga­dors amb la luxúria des­con­tro­lada de qui apunta el delicte aliè sabent per­fec­ta­ment el fun­ci­o­na­ment del mateix. Ja sabem qui són, els ser­vils del règim, els que no fan peri­o­disme real sinó que tre­ba­llen com a por­ta­veus enco­berts del pri­mer gran club estat que ha tin­gut el fut­bol: l’entre­te­ni­ment d’un règim dic­ta­to­rial que tenia el Madrid com el circ neces­sari per com­plaure els caps de set­mana de la població.

A par­tir d’aquí, és pre­o­cu­pant veure Laporta enco­brint Bar­to­meu, el pre­si­dent de l’herència enve­ri­nada, perquè resulta que real­ment no està pro­te­gint la veri­tat sinó que s’està cobrint les espat­lles perquè si tires enrere arri­bes al seu pri­mer man­dat, on curi­o­sa­ment, a la direc­tiva hi havia el trium­vi­rat de Laporta, Rosell i Bar­to­meu. Dit d’una altra manera, el Laporta del 2023 està sal­va­guar­dant l’honor del Laporta del 2003. Al·lèrgia abso­luta a aquest gen con­ver­gent incrus­tat a la soci­e­tat cata­lana que es remet a una manera de fer que tots conei­xem massa bé: zero excu­ses.

Però no ens enga­nyem, és com­pa­ti­ble exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats ètiques al club i a les dife­rents direc­ti­ves que han rea­lit­zat aques­tes pràcti­ques de dub­tosa mora­li­tat, amb no dei­xar ni un moment, però ni un sol moment, que els lle­pons mediàtics del poder de Madrid, els lli­macs amo­rals que han cons­truït una mur silen­ci­a­dor perquè les mer­des del seu ter­reny no sur­tin a la llum, ens donin lliçons de com s’han de fer les coses men­tre sen­ten càtedra sobre la lli­ber­tat periodística. No senyors, una part de l’Espa­nya periodística està com­ple­ta­ment con­ta­mi­nada per la pesta bubònica del poder, i la revolta ha de ser pre­ci­sa­ment con­tra aquest exèrcit de la calúmnia que apro­fita les mer­des que nosal­tres hem de resol­dre per enfon­sar-nos encara una mica més: Laporta ha de donar expli­ca­ci­ons sense les xim­ple­ries de si és el moment o no, i els altres, callar perquè de tanta por­que­ria que han hagut de men­jar amb prou fei­nes poden par­lar.