Ahir vaig anar a sopar amb la meva dona a Casa Jua­nita de Begur, una orada espa­ter­rant acom­pa­nyada d’una ama­nida sin­gu­lar digna d’un sopar de dijous Sant, i va entrar al men­ja­dor una pare­lla jove de Madrid que cami­nava amb la prudència de qui entra a una taverna basca a Her­nani durant els anys de plom. Tenien por que sortís en Jordi Cui­xart de dins un llo­barro, o pit­jor encara, que el cui­ner es girés per sor­presa i hi veies­sin la Pilar Rahola amb la veu de l’Artur Mas. Esta­ven ten­sos per allò d’estar a la seva Pales­tina, fins al punt que, amb un to cau­telós, van mani­fes­tar al cam­brer que esta­ven sob­tats del bon tracte rebut durant aquests dies a la Costa Brava: els havien dei­xat anar al lavabo a pesar de par­lar cas­tellà, i a Cale­lla de Pala­fru­gell havien sen­tit dos ado­les­cents can­tant Tabu­rete.

Va avançar la vet­llada i per allò de tenir les tau­les a prop i demés, vam començar a par­lar en el moment que ell es fotia una rata­fia amb la curi­o­si­tat de qui pren una bar­reja abo­ri­gen d’un poblat de Somàlia (apunta amic Joan Casal­prim: la rata­fia ha arri­bat a la calle Génova, això no té atu­ra­dor). Bona gent, segu­ra­ment a Madrid deu­rien cagar-se amb la senyera però per allò de jugar a fora de casa feien d’Aznar en la inti­mi­tat i defen­sa­ven haver escol­tat alguna cançó de Ser­rat de no sé què pala­bras de amor.

Vam aca­bar dis­cu­tint de fut­bol, era ine­vi­ta­ble, i ell, que ara m’adono que no li vaig pre­gun­tar el nom però li direm Alejo, va dei­xar-se anar trac­tant l’Ance­lotti de tebi, d’entre­na­dor sense capa­ci­tat de tras­lla­dar al ter­reny de joc la ràbia genètica del madri­disme. No par­lava l’Alejo, par­lava en Flo­ren­tino, el trauma d’haver estat conduït a l’èxit pels Del Bos­que, Zidane i Ance­lotti, men­tre que el Mou­rinho de torn, el pro­xe­neta de la moral del Ber­nabéu, va haver de mar­xar per la porta del dar­rere per dis­gust del seu pre­si­dent i de l’Alejo Díaz Ayuso.

Per què us explico la història de la meva con­versa amb l’Alejo a Casa Jua­nita? Doncs perquè la final de copa com a tal és un bene­fici col·late­ral de l’autèntic objec­tiu d’avui: sen­ten­ciar Ance­lotti men­tre abo­quem el Madrid a la temp­tació de bus­car la gran­di­loqüència d’un entre­na­dor allu­nyat de la mesura que els ha por­tat a l’èxit. Tenim la pri­mera opor­tu­ni­tat en anys de mar­car l’agenda del Madrid des de Bar­ce­lona i no ho podem des­a­pro­fi­tar.

No ens enga­nyem, Flo­ren­tino vol­dria sem­pre un Mou­rinho o equi­va­lent, o sigui, un esclau ser­vil que porti al ves­ti­dor el seu caràcter de dic­ta­dor amb guants de seda, i evi­dent­ment, Del Bos­que, Zidane i Ance­lotti no han estat mai els seus fills pre­di­lec­tes. Per tant, gua­nyar avui seria treure l’ins­tint tota­li­tari de Flo­ren­tino i con­seqüent­ment, por­tar-lo a pren­dre deci­si­ons des­truc­ti­ves a llarg ter­mini. No podem fallar, i si fallem, doncs bé, sem­pre ens que­darà repe­tir un sopar a Casa Jua­nita men­tre diem a l’Alejo que la Costa Brava mola molt, però una nit de festa a Madrid també pot arri­bar a ser antològica si la reguem, això sí, de bona rata­fia.