El gran fuig a l’habi­tació per lle­gir Sin noti­cias de Gurb quan ja res fot gràcia, la meva dona rega irri­tada les plan­tes del jardí amb aigua com­prada al super­mer­cat, les nenes seguei­xen a la seva perquè no juga l’Alèxia Pute­llas, i el petit, doncs res, dona pel sac inde­pen­dent­ment de si patim un bom­bar­deig o cele­brem la nit de Nadal entorn del pes­se­bre. Davant d’aquest con­text de diàspora fami­liar em quedo catatònic supor­tant l’ago­nia de si cau el cinquè. Som a set­mana Santa i és un moment d’aquells de penitència per­so­nal, de fla­gel·lació voluntària davant la soli­tud del culer cri­dat a l’angoixa eterna, però a diferència de la resig­nació cris­ti­ana, el suplici ve acom­pa­nyat de retrets indi­vi­du­als i col·lec­tius.

Un cop ador­mit el dolor, amb la sere­nor del Diven­dres Sant, un rela­ti­vitza les penes perquè escolta que pit­jor ho tenia Jesús, i comença a fer l’anàlisi fred del pano­rama. Quina der­rota més posi­tiva per fugir d’un doblet que faci de cor­tina de fum de les man­can­ces de l’equip. Quina urgència teníem de com­pro­var que Ansu i Fer­ran no són una alter­na­tiva real per Xavi i que real­ment, Ansu ha d’aga­far la porta de sor­tida perquè si té un pare acom­ple­xat que es posa nerviós perquè el nen no juga, no vull ni pen­sar com es posarà aquest senyor si un dia el seu fill ren­deix al nivell ade­quat. Xan­tat­gis­tes fora, i si a més, l’extor­si­o­na­dor en qüestió ja es deixa veure quan les coses no fun­ci­o­nen, faríem bé de visu­a­lit­zar com actu­a­ria en cas con­trari. Ilaix Moriba sem­pre a l’horitzó. D’altra banda, ja comença a ser hora de dir-ho clar: Fer­ran Tor­res va arri­bar quan no teníem res on aga­far-nos i real­ment no fa el pas enda­vant a pesar de ser volun­tariós. Fit­xatge cagada amb una mili­o­nada pel mig quan no podíem pagar ni la bri­gada de neteja de l’estadi. Ras i curt, no mar­quen diferències en un club que sem­pre s’ha cons­truït de mig camp en enda­vant com a punt de par­tida estruc­tu­ral de tot ple­gat: neces­si­tem més talent.

Són la causa del pro­blema? No, ni de bon tros, però el Barça no es pot per­me­tre mit­ja­nies allà on es reque­reix excel·lència, perquè al final, la notícia no ha estat haver per­dut 0 -4 con­tra el Madrid, real­ment la bomba va ser gua­nyar 0-1 al Bernábeu i 2-1 al Camp Nou gràcies a una feina excelsa de cirurgià de Xavi per acon­se­guir dis­si­mu­lar les man­can­ces amb la força del con­junt, i aquí entren també vete­rans a qui se’ls fa un con­text a mida. Con­clusió: aquesta lliga és un mira­cle i és la forma més estu­penda de seguir cons­truint la recu­pe­ració del club, i això passa, evi­dent­ment, per ser con­tun­dent amb qui no fa el pas enda­vant exi­gi­ble per jugar al Barça. Siguem valents, i si de pas fem caixa, doble premi.