L’argu­ment on s’esta­bleix una relació directa entre el com­por­ta­ment dels juga­dors i l’edu­cació dels infants és propi d’una soci­e­tat imma­dura incapaç de res­pon­sa­bi­lit­zar-se de la for­mació dels seus fills. Els juga­dors no civi­lit­zen, tant sols juguen i si poden, gua­nyen, els que edu­quem som els pares, i lla­vors, l’escola fa el que pot en base les caga­des de sèrie dels pro­ge­ni­tors. O sigui, si tenim un Ini­esta o un Modric, fantàstic, però no podem exi­gir a per­so­nes que estan on estan per mèrits físics, que es con­ver­tei­xen en fars pedagògics dels nanos.

Per això en Vini­cius no és un pro­blema per les noves gene­ra­ci­ons, bé, de fet, més que un incon­ve­ni­ent pot ser una bene­dicció perquè els nens enten­guin la com­ple­xi­tat de la ver­go­nya ali­ena, l’emoció intensa del fas­tig moral pro­vo­cat per algú a qui li reco­nei­xes vir­tuts objec­ti­ves però con­si­de­res ètica­ment detes­ta­ble, i per tant, puguin arri­bar a valo­rar una cançó del Loqui­llo amb el con­ven­ci­ment que el per­so­natge és inso­fri­ble, lle­gir un relat de Cela fent cas omís del tedi pro­vo­cat pel cen­sor fran­quista bene­fi­ciat per la història, i per tant, gau­dir pre­ci­sa­ment del joc del bra­si­ler sabent que els gols pas­sen a l’oblit si la història et recorda com un pro­vo­ca­dor amb pro­ble­mes d’auto­es­tima: L’art sol anar per un cos­tat i la vida per­so­nal de l’artista camina en direcció contrària.

A par­tir d’aquí, el Madrid no té un con­tra­temps amb Vini­cius perquè amb Yabu­sele ha actuat seguint l’estela de Jua­nito, Pepe, Mou­rinho i com­pa­nyia. Així doncs, Vini­cius repre­senta millor que ningú la supèrbia de qui es sap impune davant la llei, a més, té el suport clàssic dels blan­que­ja­dors capaços de crear un relat ideal per jus­ti­fi­car l’acti­tud d’una per­sona que només es pot enten­dre des de dues pers­pec­ti­ves: té un tras­torn de per­so­na­li­tat i per tant exi­geix un res­pecte cari­ta­tiu, o el més pro­ba­ble, ha estat víctima d’una ado­ració injus­ti­fi­ca­ble pel seu entorn i es creu més digne per ser qui és, i en aquest cas, qual­se­vol retret públic rela­ci­o­nat direc­ta­ment amb aquest clas­sisme és neces­sari per defen­sar la nos­tra dig­ni­tat com espec­ta­dors. En defi­ni­tiva, prou de par­lar de Vini­cius o de qual­se­vol altre per­so­natge com si hagués de ser un model per algú, els nos­tres fills no han de depen­dre de mili­o­na­ris pre­o­cu­pats per ali­men­tar el seu ego, i si tens un Vini­cius de la vida que passa per davant, doncs escolta, apro­fita també per fer-los veure que ser dels millors no vol dir ser esti­mat.