El meu fill gran té dotze anys i podria men­tir sobre la seva capa­ci­tat per tocar el violí d’esque­nes mirant un qua­dre de Cha­gall, reci­tar Car­ner des del Montgrí, i la neces­si­tat d’inda­gar sobre els lli­gams freu­di­ans a l’obra de Dalí, però no, sim­ple­ment és un malalt de fut­bol amb l’agreu­jant que nosal­tres a la seva edat ho abocàvem tot al pro­grama Fut­bol Inter­na­ci­o­nal del Joan Valls i ell té trenta mil docu­men­tals per viure sem­pre amb la pilota al cap. Fut­bol. Fut­bol. Fut­bol. Tot pre­pa­rat per fer explo­tar un TOC ado­les­cent d’arrel fut­bolística.

El tema és que fami­li­ar­ment hem entrat en bucle amb el Barça de Guar­di­ola, ell, nas­cut set­ma­nes abans de la final de Wem­bley del 2011 parla d’aque­lla època uti­lit­zant el pas­sat remot, com si no anés amb si mateix i estigués gau­dint d’imat­ges ali­e­nes a la seva història. És una mera­ve­lla veure com ide­a­litza uns anys que real­ment foren ide­als, uns dies en què vam ser cons­ci­ents d’haver abraçat la feli­ci­tat com­pleta quan aquesta se’ns va anar esca­pant a poc a poc.

Així doncs, perquè a casa quan ens obses­si­o­nem amb un tema ho fem de manera tri­bal amb un fort sen­tit de la cari­tat gru­pal, hem aga­fat el Quan vàrem ser eterns del Lu Martín i ens l’anem pas­sant, alguns per recor­dar, altres per des­co­brir, i els més malalts, per inda­gar la forma de repe­tir la fórmula de la mar­mita màgica. El lli­bre ser­veix per tor­nar els dies de joven­tut en què el tri­omf era rutina, l’art una manera de viure, el gau­dir el verb de les nos­tre vides, i nosal­tres, com a pare­lla, començàvem a cons­truir aquesta família en la qual el Barça és un ele­ment iden­ti­tari inne­go­ci­a­ble: No hi ha lli­ber­tat en aquest tema.

Per tant, amb el lli­bre del Lu Martín hem recor­dat qui érem abans de ser, i hem valo­rat haver estat tes­ti­mo­nis direc­tes d’aquell moment on la història et passa pel cos­tat perquè puguis fotre la xapa a futu­res gene­ra­ci­ons sense cap mena de remor­di­ment. I sí, quan cadascú acaba el lli­bre expli­quem aque­lla tru­cada del 6 de maig del 2009 cap a quarts d’onze. Un ser­vi­dor tenia una reunió de feina men­tre la que lla­vors era la meva xicota mirava el Chel­sea-Barça des de casa seva. Em va tru­car i vaig donar l’excusa d’un tema greu a nivell fami­liar que havia d’aten­dre. Em vaig tan­car al lavabo. No hi ha manera Frank, no tenim oca­si­ons, queda un minut i podríem estar per­dent 3- 0. Merda. Merda. Lla­vors va arri­bar el crit, li va caure el mòbil a terra i només sen­tia des­con­trol, jo cri­dant al vàter perquè no sabia si era un gol o havien entrat una colla d’alba­noko­so­vars a casa seva. Ini­esta! Ini­esta! Ho vaig enten­dre, vaig aca­bar la tru­cada i vaig tor­nar a la reunió amb el som­riure de qui s’està aguan­tant un crit d’èxtasi. Aquest fou el nos­tre moment del Quan vàrem ser eterns, la història per­so­nal que s’amaga dar­rera el relat col·lec­tiu del lli­bre del Lu Martín i que el meu fill em demana, per favor, que no li expli­qui més, i per això, el deixo escrit en un arti­cle a mode de ven­jança paterna.