La clausura de l’estadi de les Corts
El 16 de juny del 1925, dos dies després de la “xiuxiuejada” a la Marxa reial que es va produir després del partit amistós entre el Barça i el Júpiter, el governador civil de Barcelona, Joaquim Milans del Bosch, va publicar un ofici en què s’ordenava la suspensió de “partits, reunions i espectacles de qualsevol tipus al camp de les Corts”. La mesura, de caràcter provisional, no només afectava l’estadi. En el document també es resolia que “els equips pertanyents a aquest club no podran prendre part en cap partit en altres camps fins que el govern dicti l’oportuna resolució”. Es tractava, doncs, d’una suspensió de qualsevol activitat del club, es portés a terme o no a les seves instal·lacions. L’Orfeó, l’entitat que havia estat homenatjada en aquell partit, també va ser objecte de les ires de les autoritats i va ser suspès “fins a una nova ordre”.
L’ofici va rebre una resposta immediata del club. De fet, va aparèixer a la premsa al mateix temps que la sanció. La junta argumentava que “seria una injustícia fer responsable el club de qualsevol acte que es faci al nostre estadi [...], ja que de cap manera es poden prendre com a actes socials aquells en què intervinguin o puguin intervenir elements estranys que han comprat la seva entrada a la taquilla”. El president del Barça, Joan Gamper, també hi va voler ficar cullerada i va justificar l’actitud del públic afirmant que “no es trobava preparat” en el moment de l’audició de la Marxa reial, un argument certament original. En la seva rèplica, el governador s’abonava al martirologi: afirmava que havia hagut de “dominar el meu profund sentiment i indignació” i que, gràcies a això, la decisió que s’havia pres era “provisional”. El dia 17, Joaquim Milans del Bosch, acompanyat d’una petita delegació, va anar a Madrid per informar directament el dictador, Miguel Primo de Rivera. En aquella reunió es va posar damunt de la taula la possibilitat de dissoldre el club de manera definitiva. Mentrestant, la policia es va presentar a les oficines del club, a la plaça del Teatre de Barcelona, i va procedir “a tancar i segellar les portes de l’estatge social”, tal com recollia La Veu de Catalunya.
El procés contra el Barça va obrir un debat públic sobre la ideologia del club. Mentre que l’entitat s’esforçava per remarcar que el Barça “sempre ha tingut com el més important guardó la conquesta del campionat d’Espanya” o que “sempre ha deixat els seus jugadors per formar part de l’equip representatiu nacional”, algunes veus deixaven anar que “des de fa temps i a recer de la pilota, certs socis del club permeten propaganda antiespanyola en cafès, bars i establiments públics”. Alguns detractors del club fins i tot van arribar a demanar que el Barça passés un període de penitència i organitzés “en el termini màxim de 15 dies, un acte social de desgreuge pels símbols de la pàtria”. O que, com a mínim una vegada a la setmana, a les instal·lacions del club onegés “la bandera espanyola, no podent ésser aquesta, en mida i qualitat, ni menor ni pitjor que el de les insígnies socials”. Si no es complien aquests requisits, demanaven “la dissolució del FC Barcelona i un càstig sever als seus directors”.
