“La comédie”

Tor­tell Pol­trona té raó quan ron­dina dient que ens pas­sem el dia par­lant del circ com d’un espec­ta­cle gro­tesc que fa riure però no pre­ci­sa­ment en el bon sen­tit, com quan diem el “circ de la política”, per posar un exem­ple ara que estem en cam­pa­nya. Hau­rem de bus­car altres parau­les, metàfores i gèneres –pot­ser l’imper­di­ble crític tea­tral Jordi Bor­des ens podria aju­dar–per defi­nir algu­nes de les coses que pas­sen en el Tour de França ara que estem veient l’edició més glo­ri­osa de les últi­mes dècades. Dels esce­na­ris i els pai­sat­ges físics ja en parla en els seus excel·lents arti­cles en Quim Cur­bet, però n’hi ha d’altres que no són tan gra­ti­fi­cants.

Escric, és clar, de com els segui­dors enva­ei­xen els Alps i els Piri­neus apro­fi­tant el des­con­trol per part d’una orga­nit­zació que sem­bla diri­gida per­so­nal­ment per Macron o pel seu fra­cas­sat depar­ta­ment d’Inte­rior. L’última moda dels que diuen pas­sar-ho més bé just en el moment que pas­sen els grans ciclis­tes de la prova, tant si és un esca­pat com un líder, és abai­xar-se una mena de banya­dor des­co­lo­rit i inten­tar córrer, men­tre la peça de ves­tir prem els genolls, al cos­tat de Poga­car i Vin­ge­ga­ard. L’objec­tiu no és mos­trar l’habi­li­tat en aquest nou esport, les cur­ses de mun­ta­nya amb els genolls lli­gats, sinó exhi­bir a la càmera un anus pelut i infecte a major glòria, ima­gino, dels fami­li­ars i amics del sub­jecte en qüestió.

No fem de l’anècdota una cate­go­ria, però enmig dels res­pec­tu­o­sos afi­ci­o­nats que por­ten anys i panys pujant als cims més lle­gen­da­ris hi ha cada vegada més homes, dones, nens i nenes pro­ta­go­nit­zant un gran car­nes­tol­tes, amb ban­de­res cada vegada més gegan­ti­nes, un feno­men que si bé jus­ti­fica la fama d’esde­ve­ni­ment únic del Tour con­ver­teix la ruta dels ciclis­tes en un perillós des­cens, para­do­xal­ment, a l’infern.

Molts ciclis­tes, sobre­tot els que van al dar­rere i no s’hi juguen res, agra­ei­xen l’ànim d’aquesta afició que s’hi deixa més la pell que els matei­xos espor­tis­tes, però en altres casos aca­ben essent un ver­ta­der obs­ta­cle per a la com­pe­tició. Ima­gi­neu un fut­bo­lista anant cap a por­te­ria a mar­car un gol amb milers de per­so­nes a un pam a cada banda cri­dant com si aquell fos l’últim dia de la seva vida.

Històrica­ment ha pas­sat de tot. Alguns cor­re­dors s’han esta­ve­llat, altres s’han vist empe­sos, les motos i els cot­xes de l’orga­nit­zació sovint es veuen atra­pats en una mara­bunta de colors que fan de la com­pe­tició un totum revo­lu­tum en què ja no se sap si és més relle­vant qui arriba pri­mer, qui sobre­viu enmig de la boge­ria, quin indi­vidu la fa més grossa o qui acon­se­gueix acos­tar-se més amb el mòbil als ídols de les dues rodes. Sí, perquè els mòbils són una altra de les pla­gues d’aquests últims anys. Tot­hom es pensa que, enmig de la guerra, ell és Robert Capa i farà la foto­gra­fia de la seva vida men­tre estira la mà just en el moment que passa un ciclista. Diana.

Tots aquests moments que retra­ten la imbe­cil·litat de mol­tes per­so­nes amb noms i cognoms no són imme­di­a­ta­ment ama­gats per ver­go­nya ali­ena, sinó que van direc­ta­ment al museu dels hor­rors en què s’han con­ver­tit els comp­tes d’alguns usu­a­ris a Ins­ta­gram o Tik­Tok, que han per­ver­tit encara més tot això. Per als de la vella escola sem­pre ens que­darà la imatge de Pedro Del­gado fotent-li una gar­ro­tada a un pesat que el volia acom­pa­nyar fos com fos cor­rent engan­xat a la seva roda fins a l’arri­bada.