Fent un recompte exprés dec sumar prop de 10.000 hores de classe a secundària, i us expli­caré un secret sor­pre­nent: no és cos­tum aca­bar una sessió amb els alum­nes home­nat­jant amb aplau­di­ments una expo­sició sobre el sim­bo­lisme de Terra baixa. No em passa, i mira que algu­nes vega­des tinc la con­vicció d’haver emu­lat Robin Willi­ams amb els seus amics dels poe­tes morts, però res, reco­llim ràpid que és hora d’esmor­zar i hi ha gana.

Segu­ra­ment aquest reco­nei­xe­ment ele­men­tal és la necessària rutina amb la qual vivim les nos­tres vides labo­rals, com­plir es dona per supo­sat i si excel·lei­xes reps feli­ci­ta­ci­ons equi­li­bra­des sabent que l’ahir té un valor rela­tiu i se’t jutja per l’avui i el demà. Tot ple­gat és un tema de precís equi­li­bri entre la obli­gació i com es genera l’expec­ta­tiva de la mateixa. Fàcil d’enten­dre.

Per això em sobta la inqui­e­tud recur­rent de Xavi per fer-se valer, o sigui, de ser el pri­mer a rei­vin­di­car amb certa amar­gor uns resul­tats objec­ti­va­ment bons en uns anys enre­ves­sats pel club. No em qua­dra i real­ment es pot fer car­regós tenir un entre­na­dor amb el dis­curs repe­ti­tiu a l’hora d’exi­gir una valo­ració pública de la seva feina. A més, des­col·loca que l’advo­cació de si mateix sigui tan explícita, dei­xant flo­tar uns com­ple­xos ori­gi­nats per com­pa­rar-se amb tots sabem qui: Xavi es debi­lita amb l’esforç d’enfor­tir-se davant de qui no l’adula.

A par­tir d’aquí cal objec­ti­var la seva labor a la ban­queta per valo­rar si és com­pren­si­ble aquest anhel de sen­tir-se ova­ci­o­nat per la seva classe de Terra baixa: va arri­bar a mitja tem­po­rada quan no que­da­ven ni les ruïnes per morir esti­rat (una dada a recor­dar per totes les vídues que té Guar­di­ola a la premsa cata­lana), ha con­vençut juga­dors de pri­mer nivell perquè arri­bin amb la fina­li­tat de gene­rar dinàmiques gua­nya­do­res, té l’assig­na­tura pen­dent de com­pe­tir a Europa però ha pro­vo­cat que el Madrid vegi de nou el Barça com el rival a batre, ha acon­se­guit una lliga meritòria amb fer­mesa de campió, fa d’entre­na­dor, por­ta­veu i gai­rebé secre­tari tècnic, i el més impor­tant, ha recu­pe­rat l’auto­es­tima de l’entorn edi­fi­cant un equip des de la soli­desa defen­siva per cons­truir la resta. Per estar-ne orgullós. Tots hauríem fir­mat aquest lle­gat quan va arri­bar al novem­bre subs­ti­tuint el ran­cor de Koe­man, que, curi­o­sa­ment, també tenia trau­mes soter­rats amb la pre­tesa absència de gra­ti­tud: el clàssic pro­blema d’auto­es­tima de qui cre­iem que tenia auto­es­tima sobrada.

Així doncs, és jus­ti­fi­ca­ble aquesta cursa sense fi cap al reco­nei­xe­ment aliè? El fet objec­tiu és l’embo­lic mediàtic de tenir un entre­na­dor acom­ple­xat, com si anés per­se­guint la figura de qui no podrà vèncer perquè els con­tex­tos sin­gu­lars a l’hora de pren­dre la ban­queta son opo­sats: Xavi no està ara mateix a un club estat que li dona tot els diners dels Emi­rats per tal de fer un equip campió.

En defi­ni­tiva, en Xavi faria bé de peda­lar sense esguar­dar de reüll aquesta gra­ti­tud externa, i en aquest camí d’alli­be­rar-se de l’opinió forana per reforçar la feina feta, podria ins­truir-se de la línia del Laporta més des­en­ca­de­nat a l’hora de tre­pit­jar fort tot igno­rant les veus crítiques, arri­bant a un extrem de satis­facció de qui es veu capaç de fer conya sobre el seu físic men­tre obre camí a tot­hom qui no pensa com ell: Laporta s’exce­deix, està clar, però Xavi l’hau­ria d’imi­tar per dei­xar de viure amb l’angoixa de si l’aplau­dei­xen o no quan acaba d’expli­car Terra baixa. Tot serem més feliços, i sobre­tot, ell gau­dirà de ser l’entre­na­dor que el Barça neces­sita.